El Clan de les Lleones

Capítol 6: El despatx. Part 2

Colar-se a la casa d'un policia no éss mai feina fàcil. Solen haver-hi alarmes i d'altres coses per a evitar que algú indesitjat pugui entrar. La porta, per exemple, era digna d'una caixa forta, encara que no ho semblés. Si hi hagués una explosió que derribés l'edifici, la gent es trobaria la porta encara d'una sola peça i en el seu marc. Anava amb una clau especial, d'aquelles que és impossible replicar. Vaja, impossible de superar. Però les finestres... La Wendy portava suficient temps visitant aquella casa com per saber que eren el seu punt dèbil. Les del pis inferior tenien reixes, però les de dalt es podien forçar amb facilitat. Òbviament el tinent Barrow mai deixaria una cosa així a mercè dels lladres, hi havia instal·lat un sistema d'alarmes. Però la Wendy coneixia el codi.

La Wendy podria haver estat fàcilment una criminal juvenil. Ho tenia tot: l'agilitat, l'astucia i les ganes. Li va costar un sospir pujar pel tronc de l'arbre i enganxar-se a la façana de l'edifici. Va baixar corrents les escales i va desactivar la l'alarma en un tres i no res. Semblava una autèntica professional.

De tornada al despatx del tinent, va extreure subtilment els deures del Thomas, que havia deixat a sobre la taula.

El despatx era complicat. La Wendy mai havia tingut permís per a entrar, així que tot el que sabia ho havia descobert mirant des de la porta. Sabia on eren els informes antics, que l'ordinador estava encriptat i que el tinent fumava allà. Ho ensumava sempre que venia, era la mateixa olor que feia la comissaria, la sala de mestres i la major part de bars als quals havia entrat algun cop (que eren més aviat pocs). Era l'olor d'homes, li havia dit una noia gran de l'orfenat quan havia fet un comentari.

A la Wendy no li agradava l'olor a homes. Era amarga. Preferia l'olor del Thomas, a perfum Calvin Klein i detergent Mimosin, molt més agradable. Va haver d'arrufar el nas, l'olor havia augmentat des de l'últim cop que s'hi havia apropat.

A sobre la taula no va trobar res, tampoc esperava trobar-ho, el tinent mai deixaria l'informe d'un cas tan important a la vista. Va mirar per les prestatgeries alguna cosa que tingués un data recent, però no hi va trobar res més que llibres i casos de l'època en què encara portava bolquers .

S'estava començant a plantejar que potser no hi havia cap informe quan els seus ulls es van centrar en el calaix de l'escriptori. Estava tancat amb clau. Alguna cosa li deia que debia contenir alguna cosa important.

Va treure els seus estris d'obrir panys, perquè normalment no portava forquilles al cabell. Tot i la simplicitat del pany, li va costar més del que li hauria agradat desarmar-lo. Havia perdut pràctica.

A l'interior hi era el que buscava. Un solitari quadern amb aquell codi que utilitzen el policies per a identificar els casos. La Wendy no els sabia interpretar, però sabia llegir la data: 15 de setembre, la setmana del primer cop que n'havia sentit a parlar.

Estava bastant decebuda que allò fos tot. Però tampoc podia exigir més, així que es va asseure a la butaca i va començar a llegir, a la llum de la taula.

Se sol dir que una foto val més que mil paraules. Bé, és cert. Ni un milió de paraules podria expressar el que aquelles fotos van mostrar als ulls de la Wendy. Ella havia parlat de pallices, de tortures i de matar, fins i tot, però, sincerament, mai s'havia plantejat la possibilitat de poder dur a terme cap d'elles. Era una noia dura, però només per fora. Va haver de contenir la bilis mentre passava les fotografies, en alta definició i a tot color per si de cas. El poc que sabia de sèries policials li deia que no anaven errats en suposar que era un assassí en sèrie. Tots ells tenien una cosa en comú; més d'una, de fet.

Grans, forts, durs. Podien tenir diferents colors de pell o de cabells, portar diferent roba o ser en diferents barris, però tots li recordaven al tinent Barrow. La cosa semblava encaixar a la ment de la Wendy. Per què prendre's tantes molèsties en aquell cas? Per què emportar-se la feina a casa? O per què voler sempre algú altre a la casa? El tinent Barrow debia sospitar que podria ser una víctima més de l'assassí. Almenys a la Wendy li ho va semblar. Potser per allò es molestava tant el Thomas cada cop que treia el tema. A ningú li deu agradar que li recordin constantment que el seu pare pot estar en perill.