BARCELONA 1936

Camí de la Farigola

Només posar els peus al carrer, vam sentir no gaire lluny el retronar d'un canó, que ens deixà esgarrifats. Vaig aturar-me de cop, fent el gest de frenar en Martí, que també parà.

— Martí! Això és un canó... I només pot ser dels militars. Collons... —vaig dir sense dissimular la por—. Què podem fer nosaltres contra un canó si amb prou feines tenim quatre pistoles i algun fusell de caça? Ens escombraran...

— No et deixis espantar! Ells tenen els canons per fer-nos por, nosaltres les sirenes i tota la ciutat que es desperta per no deixar-se agafar per sorpresa. Anem a La Farigola on ens diran com està la cosa i com podem ajudar!

A la Plaça del Mercat havien aixecat una gran barricada amb totes les llambordes del terra, també les de la via del tramvia, deixant els raïls al descobert.

En Benet Pasanau, un amic d'en Martí que treballava a la cerveseria Damm on també havia treballat Durruti, conduïa un cotxe esportiu descapotable. En veure'ns ens va somriure, i sense deixar de conduir tocà el clàxon i cridà:

— Què me'n dius, Martí, t'agrada el meu nou cotxe? Ja hem començat les confiscacions! Voleu que us porti a fer un volt? —digué rient. Sense esperar resposta, tocà el clàxon de nou i seguí el seu camí cap al centre. Els que l'acompanyaven reien mentre aixecaven els rifles Winchester.

Van aparèixer dos vehicles més en direcció contrària, també plens d'obrers drets i armats als laterals. Aixecaven pistoles i fusells a l'aire en senyal de victòria i cridant visques a la FAI i a la CNT. Veient que la barricada tallava el carrer, es van aturar. Un dels conductors pitava amb entusiasme, repetint hàbilment el popular eslògan de la revolta d'Astúries del 34, UHP, «Unión Hermanos Proletarios». Al segon vehicle un altre obrer seia al parafangs i també brandava un Winchester mentre els altres aixecaven el puny tancat, cridant amb to solemne:

— Visca la CNT! Visca el comunisme llibertari! Visca la revolució social!

— Vaja —va dir en Martí amb un gran somriure—, sembla que els cotxes, que eren només per als rics, avui son només per als pobres!

Els botiguers observaven amb recança el que passava al carrer des de les portes de les seves botigues a mig obrir, desconcertats, indecisos i cautelosos, sense dissimular la seva estupefacció i el temor per la seguretat dels seus negocis. Quan els altres veïns aixecaven el puny, responien amb el mateix gest sense gaire convicció, més empesos pel temor que pel desig d'una revolució. La majoria no eren ni de bon tros anarquistes, però menys encara feixistes. I si el poble s'enfrontava al feixisme, ells no podien deixar d'estar al seu costat. Altra cosa seria l'endemà de la batalla si el poble guanyava. Però res no podria ser pitjor que la victòria del feixisme. Per a tot Espanya, però especialment per als catalans, fossin obrers, botiguers, camperols o petits empresaris. Perquè el feixisme espanyol, a diferència dels altres feixismes europeus, després de la pèrdua de les últimes colònies americanes i Filipnes, tenia en l'anticatalanisme el seu eix central. L'únic, semblava sovint. Com si no tingués cap altre contingut propi i identitari més que el sotmetiment d'altres nacions. El que, en efecte, té molt a veure amb la història del país i la hispanitat, però que no sembla pas un motiu gaire honrós. I en no deixar escapar les últimes. I entre elles la més preuada, la que era probablement la primera i última colònia espanyola: Catalunya.

Els botiguers veien també com els treballadors ja eren, a aquelles hores, els que semblaven tenir la nova força al país, i calia ser prudent. Copiaven el gest del puny alçat, però amb evident manca de convicció i un cert recel, i quan els vehicles desapareixien cap al centre, tornaven a abaixar els braços.

Les ganes de saber què estava passant a la ciutat eren irrefrenables. Vam accelerar el pas cap a l'Ateneu, passant pel costat de la Cooperativa Pau i Justícia, una de tantes cooperatives de consum, on compràvem ous i altres queviures. També tenia una gran sala a l'interior que feia de bar i restaurant, on molts dels protagonistes d'avui havien compartit centenars de converses i activitats, però que ara no era un punt de trobada per a l'organització del contraatac. Em va venir al cap que avui no semblava que comencés un dia de gaire pau, però potser si de justícia.