Avui la Yesi morirà. Pobreta, encara no m'hi faig a la idea de que entraré a casa i no me la trobaré estirada al mig del passadís. Vaig cap a l'habitació de mon germà per veure com es troba.
- Martí, com et trobes? T'has acomiadat ja de la Yesi?
- No vull que matin a la Yesi. Hagués preferit no tenir germana en comptes de no tenir gos. No t'ho perdonaré mai.
- Escolta, jo no he decidit matar-la. Segur que ha sigut en Wilfredo Josué. Si tens alguna queixa li dius a ell.
Surto de l'habitació i em trobo a la mare agafant en braços a la Yesi: ja ha arribat l'hora. L'abraço amb totes les meves forces i li dic per una última vegada que l'estimo. Pobreta, es pensa que la treuen a passejar i no sap que mai tornarà a entrar a casa. Em passo la resta del matí plorant, fins que miro el rellotge i són quasi les quatre de la tarda. El Lluc està a punt d'arribar i jo encara no m'he ni dutxat! Surto el més de pressa que puc cap a la dutxa per veure si em dóna temps a arreglar-me, necessito estar més bona que de costum per l'amor de la meva vida que fa només un dia que conec.
Piquen al timbre: és ell!
- Hola Martina -diu somrient-, puc passar?
- I tant, endavant.
Passem al menjador. Em comença a mirar el peu per veure si tinc alguna lessió externa visible. Però, per sort, tot està bé. Al cap de cinc minuts em diu que ha de marxar, però intento que es quedi una estona més.
- T'importaria quedar-te una estona amb mi? Em sento molt sola i necessito companyia...
- D'acord, em puc quedar fins les vuit, que és quan acaba la meva jornada laboral.
- Vols que posem una pel·lícula?
- Sí, i tant! Quina vols veure? Alguna d'acció? O potser de terror?
- Jo vull veure The amazing truth about Queen Raquela. És un documental sobre una transexual filipina que somia amb viure una vida dedicada al porno i la prostitució a París.
- Sona bé. Endavant.
Veiem la pel·lícula. En moltes escenes veig que s'emociona molt més que no pas jo. Potser es sent identificat amb la Raquela, potser el Lluc és transexual,... No crec, sembla massa heterobàsic. Crec que el millor és que li pregunti.
- Escolta, tu ets normal o t'agraden els homes?
- Què vols dir amb normal? Si sóc heterosexual?
- Sí, això.
- Recorda que sóc el teu infermer, no em pots fer preguntes de caire personal. Sento no poder-te respondre.
Tant li costa dir-me si li agraden les patatones o les tites? De debò? L'estómac em comença a rugir de gana, sóc més de les set de la tarda.
- Vols que et prepari alguna cosa per menjar? -em pregunta el Lluc-
- Doncs sí, si us plau.
Anem cap a la cuina per veure què em pot preparar.
- Et sembla bé si faig tortellinis d'espinacs casolans?
- Perfecte. Em pots explicar la recepta per veure si la puc fer jo un altre dia?
- Sí, i tant. Necessitarem 300g de farina, 3 ous M, 100g d'espinacs bullits i 100g de formatge cottage. Hem d'abocar la farina en forma de volcà a la taula. Batem els ous i els afegim al centre del volcà de farina. Quan s'absorveixin en una barreja homogènia podem començar a amassar-ho amb les mans. Amb el rodell extenem la massa tant com es pugui. La tallem en petits quadradets d'entre 2,5 i 3 centímetres. En un altre recipient triturem els espinacs amb el formatge per fer el farcit. Anem afegint boles petites al centre dels quadrats de la massa. Tanquem els quadrats farcits en forma de farcell. Els posem a bullir durant uns pocs minuts i, quan comencin a surar a l'aigua, els retirem. I ja ho tindriem. Pas final: gaudir.
- Vaja, ets tot un expert en això de la cuina! -li dic emocionada-
Quan ja ho té tot preparat ens menjem un plat considerable cadascú de nosaltres. Estan boníssims, però no més que ell. Veig que mira el rellotge i em diu que ha de marxar, que se li està fent tard.
- En un parell de dies et truco i concertem una altra visita. Et sembla bé?
- Sí, perfecte -li contesto-. Que passis bona nit.
Al cap de cinc minuts entren per la porta en Wilfredo Josué i la mare. La Yesi ja és història.
- Com ha anat? -els hi pregunto- Ha patit gaire o ha marxat en pau?
- Ha sigut tot molt ràpid. S'ha quedat dormida i se n'ha anat d'aquest món.
- I on és el seu cadàver? I les cendres?
- Hemos decidido dar el cuerpo de Yesi a la ciencia veterinaria, así por lo menos podrán aprovechar sus órganos.
- I el Martí? Com es troba?
- Està destrossat. Crec que m'ho hauria d'haver pensat dos cops abans de matar-li la gossa. No passa res, li comprarem un conill. I si es porta malament el fem al forn. Bé, nosaltres marxem a treballar, bona nit filla.
- Que passeu bona nit.
M'estiro al llit i començo a pensar en com de fràgil és la nostra existència. D'un dia per l'altre la Yesi ha mort i ni tan sols s'ha pogut defensar. Segur que no va entrar a l'autovia per fer-me mal sino perquè volia jugar amb mi. Totes les vegades que estava trista i l'anava a buscar per abraçar-la i que em fes companyia, tot això no tornarà mai més. Em cau una llagrimeta per la cara, aquest cop de veritat. Penso en el meu germà, el pobre ha perdut la cosa que més estimava. Escolto que obren la porta de casa i surto a veure qui és: el Martí.
- Sento molt tot el que ha passat, però per sort la Yesi ja descansa en pau.
- Tu ja no ets la meva germana. Ni la mare és la meva mare. Ni en Wilfredo Josué el meu pare postís. Vosaltres no sou la meva família. Com heu pogut matar al pobre gos? De debò pensaveu que era una bona idea?
- Jo no l'he matat, han sigut ells dos. Jo no volia que la Yesi morís avui.
- M'és igual. Passo de tot i de tothom. N'estic fart.
Es tanca de cop dins l'habitació. Pobret, em sap molt de greu en veritat. Intento dormir una mica després d'aquest dia tan intens.
De sobte em desperta un crit familiar, sembla de la mare. Però vé de fora del carrer. Aixeco la persiana i trec el cap per la finestra. A la vorera veig el cos del meu germà estirat a terra: s'ha llençat pel balcó avall, s'ha suïcidat. Sóc una desgraciada.