L'Ombra del Desconsolat

Capítol 01 - La Renaixença

Una vegada hi havia un nen de 15 anys anomenat Fèlix. No és una d'aquelles persones que li agrada parlar amb qualsevol i a totes hores. La seva classe, on hi ha estat durant la meitat de primària i gran part d'ESO, el veu com una persona de poques paraules, molt tranquil i atent a classe. Però això era només la capa externa d'ell, ja que en veritat en prou feines l'única cosa que sentia era ansietat. Sentiment que està tant present en la seva vida que el final s'ha acabat acostumant-si.

Doncs ell no era un nen qualsevol. Tampoc és que tingués molts amics. Més ben dit, era un llop solitari des de naixement. Sí que tenia alguns "amics" que intentaven parlar amb ell, però ell no els considerava com a tal. Tristament així feia, però no era amb mala intenció. El pobre es no podia parar les idees que passaven pel seu cervell. Es passava el dia pensant els típics "què passaria si?", i a la nit es culpava de cada petit moviment que ha fet i cada petita conversa que ha tingut durant el transcurs del dia.

No era sempre així. Hi havia dies que es trobava millor i no tenia tants pensaments negatius, però igualment la cosa no millorava tant com desitjaria. Durant tots aquests anys s'ha passat tant temps sol i culpant-se a si mateix de cada petit problema, que només escoltar el seu nom el fa sentir malament. Cada dia que passava, per ell era només una altra capa més de lava que s'afegia en el seu petit infern de preocupacions i pensaments que tenia muntat en el seu cervell. Fent que cada vegada es tanqui més i més en si mateix, i se li tregui qualsevol ganes de fer coses.

Des de petit li ha agradat tot lo relacionat amb pintar, dibuixar, i també jugar a videojocs. Però des que va complir els 12 tenia cada vegada menys ganes de fer qualsevol de (el que abans eren) les seves aficions. Va arribar un punt que fins i tot es va desapuntar de l'equip de basquet, un esport que jugava des de ben petit, només perquè no aguantava d'immensa pressió que causava estar rodejat de gent.

Els seus pares es preocupaven molt cada vegada que passaven aquests tipus de coses, i sempre l'intentaven ajudar. Eren uns pares molt afectuosos, empàtics i afables amb els seus fills. Però també sempre que tocava fer aprendre els seus fills el càstig no era insignificant, encara que tampoc innecessàriament durs. Per molt adolescent que el seu fill fos, i per molta rebaldia que li creixes a dintre el cor, el Fèlix mai havia pogut odiar els seus pares.

Però un dia, després de sortir de l'escola, un pensament lentament però eficaçment el va començar a envair. Va començar quan el Fèlix sortia després d'un altre dia esgotador en la seva escola. No era un dia especialment dur, però sí que tornava una mica més encongit que altres dies. Per tornar a casa sempre agafa un autobús, però aquell dia ell es va oblidar la targeta a casa i no tenia prou diners com per pagar un viatge d'anada. Així que automàticament es va posar a pas pesant a caminar el quilòmetre i mig que hi havia entre la seva casa i l'escola.

En veritat feia una tarda bonica, i el camí per tornar a la seva casa no es podria dir que és lleix. Hi ha dos ponts llargs i majestuosos que travessen un riu, des d'on s'hi pot veure tot de muntanyes que junt amb la posta de sol ningú es podria resistir a parar-se a fer una foto. Però per desgràcia ell no ho podria apreciar, ja que (com sempre) caminava amb la cara tombada mirant cap a terra.

Quan en Fèlix es va adonar que estava ja per la part del pont es va aturar. Allí es va quedar durant una estona mirant. Això si, ell no estava mirant el paisatge. Sinó ell estava mirant l'altura en què es trobava. No sabia el que passava, però la idea de que podia volar el fascinava. El portava a l'idea de només saltar, i el seu cervell el convencia amb un sentiment de serenitat i llibertat. Mai s'havia sentit tan alliberat de estar en un lloc, com si d'una explosió de felicitat es tractés.

Ell es va començar a acostar a la barana cada vegada més, fins al punt que estava començant a elevar el primer peu per poder-hi pujar. De sobte, el noi en adonar-se del que estava passant, va fer un bot i va caure el terra, estant conscient de què el seu cos estava intentant fer. La resta del camí va ser un tan estrany i nou per ell, i una mica tètric de veura. S'estava preguntant moltes coses: "que m'ha passat?", "en què estava pensant?", "què collons estava a punt de fer?", no s'estava creient el que havia passat. Però per últim es va preguntar "perquè se sentia tan alliberador?". Aquesta última pregunta el va afectar tant fins al punt de començar a plorar. Es va passar uns deu minuts a terra creant un bassal de llàgrimes el seu voltant. Després de desfogar-se es va aixecar i va començar a caminar cap a casa, amb l'esperança que allí estaria tranquil i podria descansar.

Ja en la porta de casa, tot i després de que durant la tornada quasi torna a plora un altre cop, agafa les claus amb un sentiment de descans i sent el satisfactori soroll de les claus obrint la porta. Només la idea de que ja havia tornat a casa, que ja estava segur, el va calmar instantàniament.

Però en el moment que els seus pares li van preguntar de per què havia trigat tant a arribar li va venir un flashback del que havia passat uns 25 min enrere, i corrents se'n va a anar a la seva habitació mentre desesperadament intentava tapar la seva cara amb les seves mans. Els seus pares preocupats es pregunten entre ells que què li devia haver passat, i finalment deixen estar el tema amb un "està en l'edat del Pabó". Doncs no tenien la culpa de simplificar la situació, encara que haguessin utilitzat aquesta excusa. Perquè ells coneixen el seu fill, i sabien que per molt que l'intentessin preguntar no hi podrien treure res i que sempre que ho intentaven acabaven tots enfadats entre ells.

Aquella tarda va ser una de les pitjors tardes que havia tingut mai. Tenia molts pensaments en el seu cap. La majoria eren negatius: "perquè sóc així?", "perquè no puc comportar-me com els altres?". Tot això sense tenir en conta les seves respostes, que eren encara pitjors: "sóc un inútil", "no li importo a ningú", "havia d'haver saltat". Però quan tot es va calmar, es va començar a fer preguntes filosòfiques. El seu cervell el va deixar de confondre amb idees negatives, i per fi li estava sortint les respostes que necessitava. Sabia que ho podia fer, que podria millorar. Igualment no sabia exactament el què, ni molt menys el com. Però sí que sàvia que seria un trajecte llarg.

Per fi tenia alguna cosa a perseguir. Alguna cosa per el què lluitar. Una direcció la qual seguir.  Per fi tenia esperança!

Es sentia com si en menys de quatre hores s'hagués transformat en una persona completament diferent. Es podria dir que havia renascut!