Postes De Sol

Jo no t'odïo💞

Sabia exactament on estaria la Neus...  Al turó de Can Sedó. Vaig saltar la tanca que separava l'insti del carrer i em vaig dirigir cap aquell turó que fa fer començar a palpitar el meu cor la Neus, en ella era la única cosa que pensava, ella era el que feia que estigués corrent (cosa que no se'm dóna gaire bé, tot sigui dit) fins a un lloc del qual no estava segur si era el correcte. Però ho feia.

Creuant els estrets carrers aquest indret, rememorava les sensacions viscudes en la nostra "primera cita" en el moment en el que estava situat darrere seu, a la seva bicicleta, dirigint-nos cap a un lloc misteriós. Ja ni m'he n'havia adonat de que feia estona que havia arribat al cim del turó... Però ella no hi era allí. Davant la frustració d'aquell moment decidir tornar, que potser allò havia estat una burrada de les meves. Abans però, la seva reconeixible veu em va frenar...

–Jan..? Què fas aquí? —va dir amb un fil de veu, un pèl confosa, un pèl plorosa.

–Neus!  Jo...  He vingut a buscar-te perquè... Després del patí teniem examen i no crec q te'l vulguis perdre... — JAN OSTIA MIRA QUE ETS IDIOTA , UN EXAMEN?  DE VERITAT?. — Bé i també... He vist el paper que t'havia donat la Carlota...

– Si... Ja veig per on va la cosa— em vaig girar i vaig veure com s'eixugava ràpidament les llàgrimes— Mira,  Jan, de problemes en tenim tots i això del meu pare... Doncs potser no es tan greu comparat amb altres coses... Saps?

– Ja, clar, però m'és igual la resta tu tens problemes i et fan sentir malament i jo no vull que això passi perquè t'est..— bueno, crec que ja la has liada, nano— tic molt agraït per tot en el que m'has ajudat des que vas arribar i a part, som amics, estem aquí per escoltar-nos i ajudar-nos mutuament. Si us plau, explica tot allò del teu pare si et sents millor...

– Ho vaig dir un cop i ho torno a dir. Ets increïble... — Vaig apropar-me a ella i la vaig abraçar amb tota la força que vaig poder mentres sentia que el cor se'm sortiria del pit.

Al cap d'una estona ens vam separar i ens vam mirar fixament als ulls... Estava envoltada pels meus braços i la seva mirada penetrava en la meva ànima.

–Doncs veuràs... — va començar a relatar-me tota la història succeida amb son pare, em va preguntar per mi, per si tenia algún "passat obscur" com ella o alguna anectoda que precedis a abans de que ens coneixessim.

Vam parlar durant hores, que al seu costat semblaven minuts, i quan es començava a fer de nit, em va agafar la mà i em va dir en un xiuxiueig :

– Ei, segueix-me, he descobert un altre lloc per veure la posta de Sol.

Ens vam ficar entre les branques d'uns matolls d'allà prop, fins que, al apartar unes herbes, vaig veure una tanca metàlica: la que conduïa a les vies del tren.

La tanca,  estava a sobre d'un petit mur que ens arribava per les cuixes i si miraves. A baix, veies una entrada a un dels túnels per on passa el tren i clar, també les vies. Estem parlant d'uns tres metres d'altitud, però entre la capçalera del mur i el buit, hi havia un petit replà on vam seure.

–Bé, bueno crec que no es gaire segur que torni per l'insti, ara tothom em deu odiar per haver "ferit" a la reina del institut.— va dir la Neus amb to de broma.

–Em sembla molt dur que avui en dia encara hi hagi aquesta rara "jerarquía social" entre els joves , i a més sense que ens adonem.— vaig deixarli anar tot el que pensava i em passava pel cap— ah! i... No pensis que t'odiaran, jo no t'odïo, ni ho faré mai.

-------------------------------
Uau només queden 2 capítols perquè això acabi... Em sembla que es la primera novela que acabo,  i segurament que acabaré sense contar, es clar, els microrelats.
Fins aviat,

TrenaDeDivendres💕