Postes De Sol

Notetes i trucades🌩

~Salt de temps, 1 més ~

Ja ha passat un més desde aquella primera "cita". Aquell dia ens vam donar el números de teléfon i vam acordar quedar tots els dijous per anar a veure la posta de sol. La Carina i en Gerard van acceptar a la Neus al nostre petit grupet i ara tots ens portem genial.

L'única cosa que encara m'amoïna es la relació de la Neus amb la Carlota. La Carlota sempre s'havia ficat amb el Gerard per això no ens portavem amb ella ni tan sols li dirigiem paraula... Ni ella a nosaltres. Però des que va arribar la Neus i van tenir aquell... em... petit desacord, no paren de matar-se amb la mirada, ja han tingut alguns dilemes als passadissos però mai han arribat a les mans...

Ja feia uns dies que res passava i no hi havia hagut cap baralla... Jo pensava que ja tot s'hauria tranquilitzat
Avui estavem tots tranquilament a classe; la Carina prenent notes, el Gerard llegint el lleu llibre, la Neus dibuixant... I jo intentant no mirar-la i concentrar-me en la classe.
Però era del tot impossible, sempre que dibuixava els seus desprenien més brillantor que la de mil espelmes en la fosca nit.
En un moment, la persona del meu davant em va passar una nota:

Passeu-ho a tota la colla, he portat la guitarra pk he sentit q la sita Marta no ve hi ens haurem d quedar al pati... Tios toquem una estoneta?

Gerard

Sii, C

Vaig escriure que si en el paperet i li vaig passar a la Neus.

Ella el va llegir i va somriure... M'encanta aquell somriure. I es que la qüestió es que des ja feia una setmana havia confirmat amb mi mateix els meus sentiments, m'havia enamorat de la Neus.

Vaig baixar del meu núvol i vaig veure el paperet, o sigui que vaig passar-li al Gerard.

A l'hora de Francès (que es la classe que feiem amb la Marta) la profe no va assistir i ens van quedar en un banc del pati a tocar la guitarra. Primer de tot vam estar buscant una cançó que ens sapiguessim tots quatre però no conseguiem trobar-ne cap. Però de cop i volta el Gerard va començar a fer els acords de la tornada d'una cançó que m'agradava molt...

-Somriu i diu no tinc cap presa- cantava la Carina i la Neus s'hi va sumar.

-Ningú m'espera allà dalt- quan em vaig adonar ja hi érem els quatre allà plantats cantant l'empordà!

Els quatre:
-I anar a l'infern no m'interesa es molt més bonic l'Empordà !!!

La vam començar a cantar de nou però aquesta vegada desde el començament. Cam seguir cantant find que el telèfon de la Neus va sonar.

-Número desconegut- va dir ella- hola? -li va canviar la cara- perdoneu nois vaig al lavabo un moment...

Ens vam mirar extranyats... Qui deuria ser?

La Neus no tornava així que vaig decidir anar a buscar-la. La Carina i en Gerard van dir que hi anirien un cip aquest últim guardés la guitarra.

-Que has dit?! - la veu de la Neus

-Doncs el que sents- la Carlota! - que estas destinada al fracas com el teu pare! Amb una família així no m'extranya que ta mare es talles les venes.

Quan vaig arribar a veure l'escena només una Carlota al terre inconscient i a la Neus esmolida en un racó del passadís amb la Sara ajudant la Carlota i jo en aquell moment no sabia que fer.