XOCOLATA AMATGA

Capítol 1

Clic. Obro la llauna de cervesa. Pugen les bombolletes de gas, com els primers raigs de Sol que intenten fer-se pas entre la tènue llum del matí. Somric mentre extrec un paquet embolicat de la jaqueta. No ho puc evitar. Amb una sensació de nostàlgia, agafo una pastilla de xocolata.

Tanco els ulls. Em poso la xocolata a la boca, i deixo pas a la barreja de xocolata i alcohol, el gust de xocolata amarga, aquell que tant em recorda a ell. Demà farà cinc anys. Cinc anys! Encara recordo cada facció de la seva cara, aquells ulls blaus, enormes i brillants, que miraven buscant respostes, plens de misteri... M'encantava com em mirava amb aquells ulls tant blaus!

Estic tant submergida en els meus pensaments, assaborint l'última pastilla de xocolata amb el regust de cervesa, que fins que no em dóna un copet a l'espatlla, no me n'adono que està intentant cridar la meva atenció.

Faig un bot a la cadira, i obro els ulls de cop.

- Ho sento Valèria, però hem de tancar el bar - ho diu sospirant, sap lo important que va ser per mi aquell bar. Sempre hi anàvem junts, fa gairebé cinc anys, i ara, després de tot aquest temps, hi continuo anant tota sola, intentant recordar els bons moments que vam passar junts.

- Sí, és clar - faig jo, aixecant-me d'una revolada al donar un cop d'ull al rellotge i veure que se m'ha escapat el temps. A continuació, somric a en Tom i me'n vaig.

No ho negaré. Se m'havia oblidat completament. Engego la dutxa, i deixo que els raigs d'aigua colpegin suaument el meu cos. Tanco els ulls, i intento recordar el dia en què ens vam conèixer.

Dimecres 3 d'Agost,  2013 ( 22:00h )

Obro la porta del bar. He sentit que hi ha una festa on tothom hi està convidat, i he pensat: per què no? Sóc nova a Sicília, francament no m'aniria malament conèixer gent aquí.

Només entrar, se m'acosta una noia somrient. Sembla de la meva edat, té uns ulls color avellana, uns cabells castanys que li arriben a les espatlles i unes pigues molt bufones al nas.

- Ciao, io sono Mara.

Li dic que em dic Valèria, però que no parlo italià. Fa un gest amb la mà, tot indicant-me que parla català.

Des del primer moment vaig connectar amb la Mara. Amb el pas del temps, hem esdevingut millors amigues. Ella em va presentar en Tom, el seu germà, i la seva colla d'amics, una colla de la qual jo ràpidament en formaria part.

En una tauleta al final del bar veig una persona que la Mara no m'ha presentat.  Li pregunto qui és, i amb un somriure pícar, fent petar la llengua, em respon que és l'Otto, un anglès que fa anys que viu a l'illa.

- Va que te'l presento - fa la Mara, i sense tenir temps d'oposar-hi resistència, em veig sentada davant d'ell. M'enrojolo, és una cosa que tampoc puc evitar quan tinc vergonya, i sense saber què fer, em presento:

- Hi, I am Valèria 

De sobte aixeca el cap, com si no sabés que jo era allà, i durant uns segons m'intimida amb aquells ulls blaus, uns ulls blaus que mai he pogut oblidar.

- Sóc l'Otto - diu amb un perfecte català, i noto com se m'encenen les galtes, com odio fer el ridícul. A sobre ell riu, li fa gràcia que sembli un tomàquet, i jo, superada per la situació, m'aixeco sense dir-li adéu i me'n vaig cap a la barra, amb la Mara i els seus amics, els quals també esclaten a riure al veure el color de les meves galtes. Una mica molesta, faig l'intent de marxar del bar, però en Filippo m'agafa pel braç.

- Va queda't - em diu.

Li dic que estic cansada, que ha sigut un dia molt llarg i que ja ens veurem demà. Em fa l'efecte que volia dir alguna cosa més, però prefereixo deixar-lo amb la paraula a la boca. Em despedeixo amablement dels nois, li dedico una última mirada a l'Otto, que em somriu, i finalment surto al carrer.