El Monestir

Mare de Déu del Bosc

L’estic jo veient la porta
que al claustre em durà.
A mi ara no m’importa
quina hora al present hi haurà. No sé si ha estat una tarda
o tres anys llavors ençà,
però aquest somni que em guarda
el temps no em perdonarà.

En un moment m’empresona
un reixat negre i ufà.
A dins de la negra ona
una Verge em don la mà.
Em mira un sant amb llum viva
i el mareig s’agreujarà.
Tot trontolla, tot em tiba,
em recolzo per cridar.

“Oh, vells fats, us soc captiu,
vers vosaltres no he atemptat.
No sé per què m’heu tancat
maleint-me amb soledat
ni per què em manteniu viu.”

Tot gira i tot girarà,
les columnes bé que es torcen.
El nen vol alçar la mà
i el sant per pregar s’esforça.
Sobre la reixa escriurà
amb sa ploma d’or i marbre,
com si fos de foc arcà,
una fugida de plata.

“Moltes gràcies, de tot cor,
que m’heu fet temptar la sort"