El Monestir

Sant Pere

Així, tornant cap a la porta, a esquerra un altre llit de mort.

Al front, un home coronat en enfront de un vitrall i sa clau.

Sí, ho és, la meva gran fugida, corro fins a ell, fins la llum.

“Per pietat, deixeu-me passar”. “Greu em sap, per ‘quí escapa el fum”.

“Digueu-me vós, si no us importa, em faríeu colom, una au?”

“No busquis germà la sortida, que te la portarà la sort.”

“Doncs, com sabeu el que els fats trien?” “Jo bé que ho sé, que soc Sant Pere.”

Llavors, en el fulgor, mil homes cap a mi tots ells s’inclinaren.

Vertigen, vertigen em donen, se’m cauen sons rostres de pau.

M’aferro a una pilastra forta, mes tot em sembla a mi un cel blau.

Ja he caigut a terra fa estona, però les cames no em funcionaren

i tampoc no em funcionarien, per pensar en on la porta espera.