Nemesis, the Nephalem

Capítol VII

Era el dia que la Kacei marxava, vaig anar a casa seva ben d'hora per ajudar-la a acabar de fer la maleta i de passada passar les últimes hores juntes, encara que fos fent la seva maleta. L'estona que vam estar fent la maleta va passar volant, ja que mentre la feiem, anàvem parlant. Quan estàvem acabant, se'm va acudir que potser li podria dir que sóc una Nephalem (encara que llavors encara no sabia què era un Nephalem, només sabia que era una barreja entre una àngel i un dimoni), ella havia sigut molt maca amb mi i no havia dit mai res dolent sobre "la noia monstre", no em va dir mai d'aquesta manera, simplement em deia "noia" i després especificava qui era.

- Kacei, m'agradaria dir-te una cosa.
- És clar, digues, què és?
- És que... - vaig pensar bé com m dir-li, ja que no volia dir alguna cosa de la que m'en penedís després mentre m'asseia recolzada a la paret, ja que el llit ja no hi era.
- Estàs bé? Vols que ho parlem? - em va mirar preocupada i se'm va apropar - Si et passa alguna cosa m'ho pots dir, ho saps, oi? - va mirar-me encara més preocupada, la vaig mirar i li vaig somriure. Semblava que això la va alleujar una mica i em va tornar el somriure, però se li va esfumar quan per alguna raó vaig començar a plorar.

Perquè plorava? No ho entenia, potser em feia més por del que em pensava explicar-li el que sóc, o potser no volia que marxés. Fos el que fos no ho entenia, així que vaig intentar amagar el plor, però va ser impossible. Ella no va dir res i em va abraçar sense miraments, passats uns minuts, quan ja estava més calmada, se'm va apartar i em va eixugar les llàgrimes.

- Et trobes millor? - Va dir-ho molt més tranquila del que m'esperava.
- Sí, hehe... No sé què m'ha agafat - la vaig mirar, i, per alguna raó, la vaig veure diferent, sentia alguna cosa estranya, però no sabria dir-te el què.
- Estàs bé? Què volies dir-me? - vaig riure una mica, perquè, encara que estava preocupada per mi, no podia amagar que tenia curiositat per el que li anava a dir.
- Vols que t'ho digui directament o tens massa curiositat perquè et doni tota una història?
- Tinc massa curiositat, deixa't d'històries i ves al gra.
- D'acord, amm... Jo sóc la noia "monstre", no sabia com dir-t'ho.
Em va mirar pensativa, i just uns segons després va esclafir a riure.
- Si tu ets la noia aquella, llavors jo sóc la Marie Curie - tot seguit va seguir rient.
- No em creus, oi?
- Home, no, si és una broma, està molt bé, bon intent.
- Vols proves? - vaig dir, alçant un cella.
- D'acord, molt bé, demostra-ho - Va dir, aixecant els braços en senyal de rendició - però si fas el ridícul, ho hauràs d'afegir al llibre de "Les nostres memòries" que em vas donar.
- Fet - i li vaig donar la mà per acabar de tancar el tracte.

Després de l'encaixada de mans, vaig canviar la aparença que faig servir per les altres persones, a la que faig servir quan estic sola, la meva aparença real. La Kacei em va mirar amb uns ulls com unes taronges, bocabadada just quan vaig haver acabat.

- Pessiga'm - Va dir, sense treure'm l'ull de sobre. Al veure que sí sentia el dolor es va adonar que no estava somiant.
- No pot ser. Com és possible?! Com vas arribar aquí? Com se sent al canviar d'aparença? Què ets? Els àngels existeixen? I els dimonis? Tinc moltes preguntes i molt poc temps m'ho pots respondre tot?
- Hahaha, sí que et puc contestar, però només si em deixes parlar - tot seguit simplement em va mirar i va callar.

.

.

.

Una estona més tard després d'haver contestat totes les seves preguntes, ens vam quedar callades, ella semblava que estava processant tota la informació que li acabava de donar, mentre jo la observava detingudament.

- Llavors... no saps que va passar amb els teus pares?

- No, l'últim que recordo és que se'ls emportaven, no sé què va passar després i ni si els tornaré a veure, una part de mi vol conèixer-los, però l'altre part de mi sap que si això passa, no passarà res de bo.

- Tinc una pregunta... Com és que recordes tot des que vas néixer?

- Doncs realment no ho sé, la meva mare sempre m'ha dit que li sorprèn que tingui tanta memòria, però no ho he sabut mai.

Després d'això em va mirar uns instants i després ma apartar el cap ràpidament, ens vam quedar callades una estona per el que van semblar hores per a mi, i quan semblava que anava a dir alguna cosa, va entrar el seu pare, li va demanar a la Kacei que no fes el ronso i que seguís fent la maleta i just després va sortir tancant la porta una altra vegada. Ella va fer un sospir i es va aixecar i va seguir fent la maleta, així que jo també vaig fer-ho i la vaig ajudar.

Holaaa! Sé que han passat uns tres mesos des que vaig publicar l'últim capítol, he tingut un bloqueig i m'ha costat una mica poder continuar (sense contar que he tingut un embolic amb l'institut). Bé, intentaré penjar capítols més seguit i més llargs. Amb això em despedeixo,ens veiem aviat!