La Kacei i jo vam passar el màxim de temps possible avans de que es mudés. Els dos últims dies els vam passar jugant jocs de taula, anant a passejar, cuidant animals, parlant... inclús vam intentar fer un conte per recordar els moments juntes. Cada una va fer un per regalar-li a l'altre, mentres redactava l'història, em posava trista cada vegada que mencionava moments divertits i recordava que sempre ha sigut una noia exemplar amb mi i amb els altres, així que ho vaig afegir.
Quan el vaig acabar, em vaig adonar que havia escrit més del que estava previst, tenia pensat fer algo curt però que recordés els millors moments, però en comptes d'això, vaig escriure un llibre. Vaig escriure unes 358 pàgines, suposo que no només perquè vaig afegir fotos, o algun dibuix il·lustrat per a mi, però també perquè vaig escriure molt. Realment m'ho vaig passar bé recordant els moments i redactant-los. Vaig començar a llegir-lo per corregir alguna falta, i quan em vaig adonar, m'havia passat unes 3 hores llegint-lo. El vaig deixar i vaig començar a pensar en lo molt que la trobaria a faltar quan marxés, després de tot, marxava aquell matí.
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
La mama em va despertar dient-me que la Kacei havia vingut a veure'm. Havia perdut la noció del temps. M'havia passat la nit plorant, sentia que m'arrencaven una part de mi. Li vaig dir a la Kacei que entrés, ella va entrar i es va asseure al llit. Em va mirar amb uns ulls tristos, però és va esforçar per somriure'm, va veure que tenia els ulls vermells i que feia ulleres.
- T'has passat tota la nit plorant? - Per què? - Perquè fas ulleres i tens els ulls vermells. - ho deia amb preocupació. - Es nota tant? - Com que per el que veig encara no t'has rentat la cara, sí, sí que es nota. - Vaja... No volia arruinar les últimes hores juntes. - No ho has fet, de fet, és el moment de l'intercanvi.
Es va treure un llibret del bolso i me'l va donar.
- Crec que això et pot ajudar una mica.
És veritat, me'n havia oblidat completament. El vaig agafar i el vaig començar a llegir, encara que no redactava com una escriptora famosa, evidentment, escrivia molt bé. Les seves paraules em van commoure, i se'm van humitejar els ulls mentres llegia cada paraula. Quan el vaig acabar, el vaig deixar a sobre la tauleta de nit i em vaig llençar sobre ella per fer-li una gran abraçada, després d'una estona en aquella gran i forta abraçada, vaig agafar el meu llibre i li vaig donar. Just en el moment que va veure la pila de pàgines que hi havia va fer uns ulls com unes taronges.
- Has escrit tu sola tot això en només dos dies?! - Sí, és que pasa algo? - Gens ni mica! Simplement que és increïble que ho hagis escrit en dos dies.
