BLACK OUT

Capítol 2

20 de desembre 2018

-Jo era a la meva habitació dormint, així que no em vaig adonar de res fins que vaig escoltar els crits de la gent. Aleshores em vaig despertar, i... bé, una estona més tard va tornar el llum.

-No recordes res més del que va passar? Qualsevol informació compta, per poca que sigui.

-Eh, no ho sé...

-A quina hora va passar?

-Vora les set de la tarda.

-I què feies, dormint, a les set de la tarda?

-Eh... tenia son, suposo.

-Ho suposes?

-Sí...

-D'acord, ja hem acabat, que passi el següent, si us plau – diu el detectiu Li Huan amb veu cansada. Ja fa tres dies que és allà dins i la manca de son comença a passar-li factura.

La jove s'aixeca i surt de la sala.

-Dia tres d'aïllament, diari d'investigació. Avui he interrogat la pacient número cent trenta-dos. Pel to de la seva veu i la mirada nerviosa, puc deduir que amaga alguna cosa. Espero descobrir què és quan contrasti la seva declaració amb la de la resta.

Entra una infermera i s'asseu a la mateixa cadira.

-Bon dia, senyor.

-Bon dia, Mayte. Bé, comencem. Què estava fent el dia 11 de març del 2017 quan es van apagar els llums?

-Jo estava atenent una pacient que no es trobava molt bé aquell dia.

-Tinc entès que vostè va ser l'última en veure-la abans de l'apagada.

-Sí, és cert, justament havia anat a buscar una mica d'aigua per ella quan els llums es van apagar. Vaig pensar que els ploms havien fallat, així que vaig esperar que els encarregats arreglessin el problema; però aleshores vaig sentir que la pacient murmurava alguna cosa, així que vaig anar cap a on estava ella per calmar-la una mica. A ningú li agrada estar sol a les fosques, sap? Però quan hi vaig arribar, ja havia callat. La cridava i la cridava, però no em contestava. No la vaig trobar enlloc.

-Ja se l'havien endut.

-Sí. Però jo no ho sabia, és a dir... Com podria imaginar-ho?

-Ningú l'havia advertit sobre el dia negre?

-No... Bé, sí que me n'havien explicat algunes històries, però vaig pensar que serien una broma. Ja sap: un hospital, amb malalts terminals... Qui no s'esperaria algunes llegendes urbanes?

-Potser sí, però tornem al tema que de debò importa. Vostè va ser l'última en estar amb la persona desapareguda. Entendrà que això pot semblar un pèl... Sospitós.

-M'està dient que sóc sospitosa d'haver assassinat una de les meves pacients? Això és una acusació molt greu, detectiu, jo mai li faria cap mal a ningú!

-No, no, de matar-la no. Mai no es va trobar cap cadàver... Però és veritat que va estar una temporada en la llista de sospitosos, sí.

-I perquè me n'assabento ara, d'això?

-Aquesta investigació ha estat portada confidencialment. Pot entendre que, amb un criminal com l'Ombra, la policia hagi volgut ser discreta.

-L'Ombra?

-L'autor dels segrestos. Mai ningú ha vist una cosa semblant. Un criminal que fa sis anys seguits que comet el mateix crim... I mai s'ha trobat cap pista, ni una sola prova...

-Vaja... M'està espantant, senyor detectiu.

-No s'ha d'espantar, senyoreta, pel que tinc entès, el subjecte només s'emporta a pacients; mai a metges ni infermers.

-Oh -es fa el silenci.

Un conflicte moral s'ha plantejat: s'ha de sentir bé la infermera per les paraules del detectiu? Ja que, pel que se sap, el dia negre no representa cap perill per ella? O ha de sentir-se preocupada per la desaparició d'uns pacients que, si bé tenen tant dret a viure com ella, el seu final arribarà igualment molt aviat?

-Bé, continuem amb el tema -diu el detectiu, interrompent els seus pensaments- em podria dir si abans de tot allò va veure algú més?

-Eh... Doncs ara mateix no ho sé...

-Va veure la pacient cent trenta-dos?

-La noia que acaba de sortir? Doncs no, no la vaig veure. Jo estava en el costat oposat de l'edifici d'on està la seva habitació, potser era allà, no?

-Potser sí. Escolti, les habitacions són compartides, oi? Podria donar-me el nom de la seva companya d'habitació?

-Actualment, la seva companya és la Sarah, però em temo que no serà de molta ajuda: l'any passat encara no estava ingressada aquí.

-I l'any passat no tenia cap companya?

-No, el va passar sola.

-Com és això? No hi ha habitacions individuals en aquest hospital.

-Això no ho sé. Jo vaig venir nova l'any passat i a sobre estic en la secció d'adults. Hauria de preguntar a un metge de la mateixa secció de la pacient; que, per cert, es diu Haley. D'ara endavant podria deixar de referir-se als pacients amb números. Crec que és de molt mal gust, com si fossin presoners...

-Entesos, ho faré. Moltes gràcies per contestar a les meves preguntes. No li prendré més temps. Que passi el següent, si us plau...

-D'acord, fins aviat.

La dona surt per la porta i el detectiu torna a treure la gravadora.

-Diari d'investigació. Acabo de prendre-li declaració a una infermera de la tercera planta. Pel que diu, suposadament no va tenir res a veure amb el segrest de l'any passat. No hi ha manera de saber si el que diu és cert o no, ja que no hi va haver testimonis. D'altra banda, tampoc he aconseguit verificar el testimoni de la pacient cent trenta- vull dir, de la Haley; hauré de preguntar als metges de la seva secció. Algú ha de saber alguna cosa que aporti llum a tot aquest assumpte... O això espero, perquè, en cas contrari, les desaparicions no cessaran.

-Bon dia, inspector!- diu un home entrant per la porta precipitadament -tinc informació clau per resoldre aquest cas!