BLACK OUT

Capítol 4

7 de desembre del 2018

-Estem aquí avui retransmetent des de l'hospital Santa Catalina, on s'ha obert una investigació pel Dia Negre. Segons la policia, és molt probable que aquest dia tingui lloc molt aviat, i per tant s'ha establert un perímetre de seguretat al voltant de l'hospital per garantir la seguretat dels interns. Tenim molta sort de tenir aquest meravellós cos de policia per garantir l'ordre i la seguretat dels pacients de Santa Catalina...

-Au va, tanca la finestra, que fot fred i em comença a fer mal el cap!

-Sht! Calla! Que no escolto!

-I què vols que digui? El mateix que els altres. Tots els anys igual, ja estic farta!- diu la Haley, apropant-se a la finestra per tancar-la i córrer les cortines, privant als ulls curiosos de quatre cadenes de televisió de l'espectacle que suposen dues internes de la tercera planta.

-Potser aquest any és diferent, hi ha molts policies- diu la Sarah.

-Com es nota que ets nova aquí. L'any passat van fer igual. I l'anterior, i l'anterior. Cada any venen policies, guardes armats... de tot, per evitar que el Dia Negre sigui el Dia Negre, però mai han pogut impedir-lo. I mira que s'ha intentat de tot: generadors de reserva, espelmes, llanternes...

-Espelmes? Llanternes? A què et refereixes?

-A l'apagada. A què sinó?

-Com que una apagada? Pensava que els policies estaven aquí per allò de Nadal.

-Nadal?

-Sí, allò sobre una festa de Nadal de l'hospital que va acabar malament per no-sé-que d'un grup de gent que va introduir menjar en mal estat a propòsit.

-Allò de les conserves? No dona, no; allò va ser una fallada de les neveres, la policia no muntaria un cacau tan gran per uns préssecs en almívar rancis. És això el que t'han explicat?

-Doncs sí... M'ho van comentar ahir quan vaig arribar perquè estava tan plagat de periodistes i càmeres com avui.

-Oh, ja veig... Suposo que seria per no espantar-te. No series la primera a sortir corrent després de saber la història d'aquest hospital. Però, de veritat que no has sentit mai a parlar de l'apagada? És estrany, cada any surt a la tele.

-Doncs no, ho sento.

-Que vivies en una cova, o què?

-Es clar que no -diu la Sarah rient- mira que ets exagerada -la Haley arronsa les espatlles-. Suposo que deu ser perquè fins aquest any he viscut lluny d'aquí. Ja et vaig dir que vaig haver de viatjar bastant per poder venir a aquest hospital.

-És veritat. Bé, aleshores t'hauria de posar al dia.

La Haley duu la Sarah al llit i s'asseuen l'una davant l'altre. Tot seguit, comença a parlar amb un to misteriós:

-Tot va començar fa sis anys...

-Haley Maley! Que puc passar? -interromp una noia picant a la porta.

-Oh, Cara, ets tu. Passa.

-D'acord! -diu la nouvinguda obrint la porta de l'habitació- Avui afanyem-nos, que tinc...pressa.

Quan veu la Sarah asseguda al costat de la Haley, la seva veu es va apagant a poc a poc.

-Vaig que tens visita.

-No és visita, és la meva nova companya d'habitació. No t'ho havia dit? Va arribar ahir.

-Ah, doncs no, jaja...

-Hòstia! És veritat! Avui havíem quedat per... allò.

-Doncs sí -diu la Cara, alçant les celles.

-Allò? Què és allò? Si es pot saber, és clar.

La Haley i la Cara intercanvien mirades uns instants.

-Està bé, t'ho explicarem. Però només perquè em refio de tu.

La Cara dirigeix una mirada estranya a la Haley, però aquesta no li fa cas.

-Però has de prometre que no ho explicaràs a ningú.

-D'acord.

-Molt bé.

La Haley aixeca el seu matalàs i en treu una capseta de sota.

-Preparada?