Veïns

Cap 2 El sopar

Quan vam ser tots asseguts a la taula, la meva mare ja començava a portar els plats amb el menjar.
-He fet macarrons gratinats, espero que us agradin- Va dir picant-li l'ullet al més petit dels Jones.
-A mi m'agraden- Va dir l'Ethan de cop, el vaig mirar i em vaig adonar de que també m'estava mirant- Hey.
-Hola.
La resta ens van mirar estranyats.
-Em fa que ja us havíeu conegut abans...?- Va preguntar el seu pare curiós.
-De fet si, ens hem conegut aquest matí. Quan els he dut la postal.
-Mira que bé! - Va exclamar el meu pare.
De fons vaig poder escoltar rient a ma mare desde la cuina.
Què incòmode!
Malgrat tot la resta del menjar va ser bastant agradable, la senyora i el senyor Jones eren encantadors, com el seu fill. I el pastís de poma estaba boníssim!
L'Ethan i jo vam ser els primers en acabar-nos el menjar, així que la meva mare va aprofitar per fer un moviment:
-Laura, carinyo, com tu i l'Ethan ja habeu acabat, que et sembla si aneu al menjador a mirar una pel·licula, o li ensenyes una mica la casa?
Els meus nervis van passar de zero a cen en menys d'un segon.
-Si, si, aneu fent nois, nosaltres encara tenim ganes de seguir parlant una estona més- Va afegir també sa mare.
-Quin remei- Va dir ell, somrient-me mentres es passava la mà pels cabells.
Vaig fulminar a la meva mare amb la mirada per després tornar-li el somriure a l'Ethan, que es va aixecar de la cadira amb un moviment maldestre, degut a la seva altura.
-Vine, anem a seure.
El vaig conduir fins a l'altre part del menjador, on tenim la zona d'estar, i vaig seure robóticament al costat dret del sofà. Ell es va deixar caure al meu costat.
-Em penso que els nostres pares s'han caigut molt bé, no creus?
-Sí, me'n alegro i eh... Em sap greu si la meva mare t'ha incomodat, podem tornar a la taula si vols, no sol enviar-me a veure pel·licules amb persones que he conegut el mateix dia.
-No et preocupis, está bé. - Va dir inclinant-se cap a mi. - Qualsevol cosa em sembla millor que estar assegut allà, sotmés a escoltar indefinidament com parlen de rugbi i es queixen dels impostos.
Vaig riure.
-Ugh, sí, quin pal. Dic el mateix.
Va passar-me el comandament de la tele, que el tenia al costat.
-I bé, senyoreta Laura, quin llargmetratge tindré el plaer de compartir amb vosté aquesta nit?
-Mmm... Doncs certament no tinc ni idea, perquè encara no tenim wif-fi a casa així que no podem veure res de cap plataforma. No se en que estaba pensant ma mare.
-I no tens cap peli en CD? Perquè veig que allà teniu un reproductor.
-Ah! Deu meu quina vista tens...- Em vaig quedar mirant al terre, pensativa- Però ara que ho dius, sí que tinc alguns CDs.

L'Ethan es va oferir a companyar-me al pis de dalt a escollir i agafar la pelicula. Al entrar a la meva habitació, va tenir que ajupir-se per poder passar per la porta.
-Vaja, -Va deixar anar mentres analitzava la meva habitació- no es que sigui molt important, però que sàpigues que tens uns gustos bastant peculiars.
-Això m'ho hauria de prendre com un compliment, o...?- Vaig contestar sense deixar de ullejar les pelicules que tenia a l'estanteria.
-No sé, valora-ho tu mateixa. La veritat es que jo no acostumo a deixar la meva roba interior com a decoració... però eh, que per gustos, colors.
-Q-Que dius? - Em vaig girar rapidament i el vaig veure assegut al meu llit, al costat d'un dels meus sostenidors d'encaix. Suposo que jo debia posar una cara de sorpresa i vergonya total, perquè va començar a riure sense parar i a rebolcar-se encongit sobre la catifa de la meva habitació. Vaig aprofitar, de fet, inconscientment, per donar-me compte dels afavoridors clotets que ara se li formaven a les galtes. Com és que a Barcelona els nois no arribaven a ser ni la meitat de perfectes que ell?