Feia dies que no rebia cap missatge del número desconegut. Ho trobava a faltar? La Ger estava estirada al seu llit mirant el sostre mentre es preguntava preocupada què significava que tingués ganes de parlar amb una persona de la qual desconeixia la seva identitat.
En un altre moment de la vida, l'orgull li hauria impedit fer allò que estava a punt de fer.
«Fa fred a la Lluna?»
La història de l'Adrià l'havia deixat pensativa i s'havia promès a ella mateixa que a partir d'aleshores viuria plenament la seva vida de la manera que li vingués de gust viure-la a cada moment. Això implicava dir tot allò que pensava i deixar de guardar paraules per por que no agradin a qui les escolta. Precisament per això li acabava d'escriure al número desconegut. Perquè li venia de gust i punt.
***
Aquell estiu va ser el millor estiu. S'ho deien l'un a l'altre moltes nits que els dos passaven a la terrassa del pis de la Clara prenent cerveses i parlant.
A punt de fer trenta anys, ella havia tingut dues relacions més o menys serioses que no havien funcionat. Una per culpa seva i l'altra perquè aquell noi havia decidit que la seva carrera professional era el més important i havia acceptat una feina a Buenos Aires. El dia que li va comunicar la decisió ni tan sols es va dignar a dir-li si volia anar amb ell. Va fer les maletes i va marxar una setmana més tard. No havien tornat a parlar més des d'aquell comiat sec i trist on ella només va tenir força per dir-li «Espero que et vagi molt bé». Ell li va fer un petó a la galta acompanyat d'un «ho sento».
No li havia estat fàcil superar aquella relació, però el fet que ell marxés a l'altra punta del món sabia que l'havia ajudat a passar pàgina. La distància és sempre la millor medicina per adormir els sentiments.
Aquella tarda de finals d'agost el sol brillava amb força però ja no feia la calor insuportable d'unes setmanes enrere. La temperatura era ideal i el vent bufava suaument.
—Ja podria fer aquest temps tot l'any! —l'Adrià sortia amb dues cerveses a la terrassa i les ulleres de sol al cap. —Òsti, m'he deixat l'obridor...
—És igual, jo no en vull pas. —la Clara feia estona que volia començar la conversa però no acabava de trobar el moment adequat. I és que no existeix un moment adequat per fer-li mal a algú que t'estimes.
—Passa alguna cosa? —el to d'ella l'havia preocupat i, curiosament, l'Adrià tenia el do d'avançar-se a les coses dolentes quan aquestes estaven a punt de passar. Era una habilitat que havia experimentat des de petit però que mai explicava perquè tenia por que el tractessin de sonat. Segurament era la gran capacitat de llegir les expressions i el to de veu dels altres el que li permetia preveure que alguna cosa no anava bé. I aquella frase de la Clara li havia tornat a despertar aquella sensació que ja coneixia i no vaticinava res de bo.
—La veritat és que sí.
Les dues cerveses es van quedar per obrir i no va ser fins que es va tornar a llogar el pis que algú les va recollir.
YOU ARE READING
Difícil d'explicar
Teen Fiction-Tia, te l'has tirat oi? -va dir-li massa alt i sense adonar-se que ja hi havia la cambrera esperant just al seu costat -Dos tallats -va afanyar-se a demanar la Ger per dissimular- amb sacarina si pot ser. No va colar. La cambrera, d'uns cinquan...
