Difícil d'explicar

15. Diari d'un record

Hi ha dies que per molt núvol que faci, sents com si el sol brillés amb totes les seves forces. Però no passa cada dia. Ni tampoc molt sovint. És una sensació que només es produeix quan sents que ets feliç, molt feliç. El problema és que desapareix ràpidament. El seu efecte és curt. Segurament és tan curt perquè la vida, sabent que som uns inconformistes, només ens deixa acariciar la felicitat amb la punta dels dits, així no ens acostumem.

Amb aquesta mateixa sensació caminava la Ger per la sorra de la platja mentre la Clàudia carregada amb un cabàs i un para-sol parlava amb la seva àvia pel mòbil. La dona feia 82 anys.

De lluny l'Adrià va aixecar el braç per saludar-les. Havia arribat el gran dia i les dues estaven nervioses per pujar a la barca i navegar i, sobretot, fer-se moltes fotos prenent el sol a alta mar. Volien triomfar a Instagram i sabien que aquell dia tenia tots els ingredients. Postureo.

—Ets un putu pijo tio! Vaia barco tens malparit! —aquesta va ser la salutació de la Clàudia mentre l'Adrià les ajudava a pujar agafant-les de la mà. El motor estava en marxa i de seguida van veure com s'allunyaven de la platja.

No n'eren del tot conscients, però aquell seria un dia que els quedaria gravat a la memòria per sempre més. Seria impossible recordar tot allò que hem viscut, per això la nostra memòria ens selecciona aquells moments que creu que són especials i els guarda en un calaix on hi ha una etiqueta que diu "te'n recordes quan...".

L'Adrià les va portar a una cala que només tenia accés pel mar i, per uns moments, van sentir-se al paradís. Segurament va ser aquest pensament que va convertir aquell dia en un record.

—Tia, per què l'Adrià no ens explica mai perquè va deixar la uni a mig? Sempre que trec el tema intenta desviar-lo...

—Ara que ho dius és veritat —la Ger també trobava curiós que mai els ho hagués explicat. De fet, tampoc feia tant temps que es coneixien, però s'havia creat una molt bona amistat entre els tres i aquest era una tema que l'Adrià sempre evitava.

—Creus que va ser per alguna tia?

—Com?

—Jo crec que es va enamorar molt d'alguna companya de classe i ella li va trencar el cor o alguna cosa així...

—Tia, ets una pel·liculera! —va dir la Ger que ja estava acostumada a les històries que es feia la Clàudia ella sola.

I tenia raó. L'Adrià havia deixat la uni per una noia, però no era cap companya de classe, era una professora.