Només tens una vida. || Merlí

Capítol 1: Els Peripatètics

Primer dia de classe.
Em desperto gràcies a la meva alarma amb la cançó de "Barcelona s'il•lumina".
Acabaré odiant aquesta cançó al final.
Doncs em dutxo i em vesteixo. Em poso uns texans negres 'trencats', un jersei gris a sobre d'una samarreta de tirants blanca, i unes Nike Air blanques totalment. Finalment em pentino, i em maquillo el més simple possible i baixo a la cuina a esmorzar.

- Bon dia reina. - Diu ma mare.
- Bon dia. I el pare?
- Ja ha marxat a treballar avui, amb el Biel.

No dic res i em disposo a menjar-me les torrades d'oli amb sal que hi havia damunt la taula.

- Estàs nerviosa? - Em pregunta ella de sobte.
- No mira, avui entro a un nou institut, on no hi conec a ningú i no ho estic gens de nerviosa... - Responc irònica.
- Escolta parla'm bé, Júlia.
- Perdò, és que tinc la sensació de que no hi pintaré res en aquella escola.
- Au, va, no hi pensis tant i afanyat. Aniré agafant el cotxe, t'espero fora, val?

Dic que sí amb el cap i pujo a dalt per recollir la meva motxilla.

***

- Que vaigi bé! - Crida ma mare des de el cotxe.

Em quedo de peu mirant com marxa i tot just després em dirigeixo cap a l'entrada de l'insti.
Pujo les escales i em trobo alumnes de tot tipus al pati, anant a la seva bola.
Uns parlant, altres jugant a futbol, altres improvitzant com si fos un concurs de rap...

- Perdoni, Júlia Gòmez? - Em diu un home de cabells grisos i blancs, amb barba, i un accent Tarragoní.
- Sí, sí, sóc jo.
- Benvinguda, jo sóc el Toni, el director de l'Àngel Guimerà. Acompanyi'm, li ensenyaré la seva classe.

Dit això, acompanyo al Toni al seu despatx per que em dongui els horaris, els llibres, i alguna circular important, mentre tots els alumnes van cap a classe.

- Bé, ara anirem a la teva classe, estigues tranquila i només intenta no perdre la paciència amb alguns dels alumnes. - Em diu ell mentre caminem per un passadís apunt d'arribar al meu destí.

Noto com els meus nervis em pujen i em baixen per tot el cos un i un altre cop.
El Toni toca la porta i un home la obra recibint la nostra arribada.

- Toni! Ja et trovabem a faltar. - Diu el professor, fent que s'escoltin riures de fons.
- Bon dia Merlí. - Entrem a la classe tots dos. - Aquesta és la nova alumna, la Júlia Gòmez. Compartirà classe amb tots vosaltres aquest any així que espero que la trecteu correctament i la acolliu d'allò més bé. Doncs Merlí, aquí te la deixo, haig d'anar a arreglar uns assumptes amb l'Eugeni. Bon dia.

El Toni marxa i miro al Merlí, qui roda els ulls després de que s'en vagi el director, i tot després fixa la mirada en mi.

- Molt bé, benvinguda Júlia, pots seure... mm... allà mateix, davant de l'Oliver. - Diu assenyalant-me un lloc buit davant d'un noi qui em dedica un somriure quan m'assec.

Comencem la classe, així que el Merlí és el meu tutor i professor de Filosofia... els alumnes han sigut agradables avui i la veritat és que ha sigut molt divertit i ha anat millor del què m'esperava.
Al sortir per la porta veig un missatge de ma mare dient-me que hauré de tornar sola a casa, quan una noia em toca l'hombro fent que em giri cap a ella.

- Júlia! Sóc la Tània, - em diu amb un somriure súper positiu a la cara - bé, avui alguns dels peripatètics hem decidit anar a dinar fora, i doncs, hem pensat si t'agradaria venir amb nosaltres?!
- Els... peripatètics? - Pregunto.
- Sí, així és com ens referim, o com el Merlí es refereix, a tota la classe en sí. - Diu rient.
- Ah, doncs, sí, vale... - Accepto jo tímidament.
- Perfecte, doncs si vols et faig un truc d'aquí mitja hora i quedem, et va bé?
- Sí, sí, i tant. - Somric.
- Genial, fins després! - Em fa dos petons i marxa amb un noi, que per cert porta un tupé moreno que li queda molt bé.

Doncs marxo a casa, i parlo amb ma mare sobre això del dinar. Així que, em preparo, i espero el missatge de la Tània.

"WhatsApp Tània": Júlia, d'aquí 10 minuts davant de l'Uma. *(Restaurant de Barcelona)* Aquí et deixo la direcció...

La contesto i surto cap allà seguint el GPS del mòvil, ja que vaig un xic perduda per Barcelona, fins que arribo a uns carrers on... crec que m'he perdut. Miro al meu voltant i és que veig tots els carrers iguals. Se m'ha acabat la bateria, merda.
Em sento en un banc i bufo desesperada. Dos minuts després se m'acosta una moto blanca...