Va ser ràpid.
Un mes...
Quatre mesos...
Un any...
Dos anys.
En Kamal no podia deixar de penedir-se de la seva decisió des de feia dos anys.
Fa dos anys, va ser obligat a pujar en aquell camió que tenia al maleter a altres joves amb les mans lligades.
El van portar a una fàbrica a una diferent regió, tot i que no tan diferent de l'Índia: Bangladesh. Treballava moltíssimes hores, i el menjar era molt escàs.
Trobava a faltar l'arròs de la seva mare, la manta que l'abrigava a la nit, l'amor dels seus éssers estimats i la llibertat. La seva vida es resumia en una rutina invariable: s'aixecava d'hora, menjava si arribava a temps abans que l'escàs menjar no s'acabés, treballava des de la sortida del sol fins a la posta, i sovint molt més temps. Només tenien una pausa de vint minuts en què podien menjar, un menjar de molt mala qualitat.
Es dutxava dos cops al mes, però en Kamal ho evitava perquè si es dutxava tenia més possibilitats d'emmalaltir, i en el cas que això passés, no podria proveir-se dels medicaments adients.
El seu treball, junt amb el d'altres joves com ell, tractava de la producció de roba. En Kamal mai s'acostumava a la calor de l'acumulació de cossos transpirant en un lloc tan reduït com ho era aquella fàbrica.
El sou era de 60 rupies índies a la setmana, tot i que no sempre cobrava i hi havia mesos en els quals no rebia res. La misèria era el seu cicle de vida. Estava molt prim, trist, sol i brut.
Un savi va dir un cop "Vaig escapar del tro i vaig donar en el llampec", i això defineix correctament la situació d'aquest jove que només volia fugir de la rutina, i que en cerca d'unes mans misericordioses va acabar en tot l'oposat.
YOU ARE READING
On comença el teu afluent desemboco jo
Historical FictionEn Kamal viu a l'Índia, a l'altra banda del riu Ganges i en Moi viu a l'Equador, prop del riu Curaray: dos rius que marcaràn el destí d'aquests joves, uns destins inesperats. Dues realitats paralel·les a diferents extrems del món omplen aquesta nov...
