Amb una cançó trista de fons, penso amb el primer día, el día que la flama es va encener entre nosaltres.
Aquelles mirades, rialles... El teu braç sobre la meva espatlla, jo acarician-te la mà sota la llum de la lluna, amb els amics al voltant i xerran sense parar.
No ho sé, amb poc temps vaig estimar-te.
El segon día, al cinema a la fresca, a tornari amb els amics que entre ells també hi havia flama, tot-hi que estavem repartits en uns bancs apartats de les cadires ho veiem tot. Ells dos ja havien fet el pas abans, nosaltres no. Però les nostres cares van coincidir i ens vam donar el primer petó, vam mirar la peli una mica més i vaig girar-me, els nostres llevis van tornar a trobar-se i aquell cop ja ens vam besar, no sabía que fer, era el meu primer petò, així que vaig apartar-me. Finalment, l'últim. Aquest el van veure els meus amics i van aplaudir-me després de comentar-ho.
Sincerament, no feiem cas a la película, així que vam decidir marxar. Vam trobar un banc en un antic molí que encara es podia visitar. Els acompanyants van marxar.
-Què?- vas dir, però jo només tenia ganes de fer una cosa.
Vaig llençar-me. Vam estar així uns 20 minuts, vaig disfrutar. Després ens van interrompre la parelleta, la meva amiga havia de marxar. Jo ja ho havia notat abans, però el meu peu es va adormir per complet, i tot-hi que no era el moment, vas haver d'ajudar-me a caminar.
Al acabar d'acompanyar a la meva amiga a casa, vam tornar a la peli, allí, als mateixos bancs vam seure els tres. Tot-hi haver-ho fet malament, no vam poder parar i vam estar enrollant-nos un bon temps.
-T'estimo- va sortir de la meva boca sense poder controlar-ho. Tú només vas soltar una rialla.
