Cherry

4. El cas

Li havia costat arribar fins allí. Però, finalment, es trobava assentada en aquella cadira, davant d'aquella taula, escrivint en aquells fulls. Ja feia un temps que hi estava, tot gràcies al seu pare. Tot i així, en el fons sabia que tot era una bella mentida, una mentida que no aconseguia apagar tots els prejudicis. Es va mossegar el llavi. Per què hi havia gent que ho tenia tan fàcil com la Meg? I per què en canvi ella havia de sofrir? Havia hagut de recordar els seus anys d'escola i les seves poques habilitats per escriure i llegir. Després que ells decidiren que era insuficient, ho havia hagut d'aprendre de nou. Posant en pràctica el que sabia, amb la poca ajuda del seu pare, etc. Tot plegat era frustrant. «Almenys, va pensar, he anat a l'escola». Després, va recordar, havia ajudat el seu pare a resoldre un parell de casos i finalment, ell havia decidit posar-li una taula a la seva habitació, donar-li uns quants fulls i fer-li resoldre els casos que ell considerava més «fàcils». També li havia portat el fill d'un amic seu que també volia ser policia. Li havia dit que seria el seu ajudant, tot i que només la vigilava. No calia que li diguessin res. Ella era prou intel·ligent per intuir-ho. Va remugar una mica. Al aixecar la vista es va trobar el seu "ajudant" observant-la. Això la va fer despertar de cop.

—Per on anàvem? Ah, sí, el dia de la desaparició del senyor Martin Blakes. El diumenge 20 de març. Va passar alguna cosa important aquell dia? —va preguntar al seu ajudant.

—No, res especial.

—M'he fixa't, que el dia anterior, van fer el judici d'aquell cas de Meg —va dir arrufant el nas—. Per curiositat, vas assistir-hi?

—No, no.

—Bé així m'agrada. Per cert, saps que seria divertit? Que el cas de Meg i la desaparició de Martin Blakes estiguessin relacionats. Així aquesta dona sabria el que és fallar! Per què si ho estiguessin, voldria dir que ha fallat, oi?

—No ho sé, suposo...

±No em donis la raó si us plau. Pensa per tu mateix —li va exigir—. No et faré mal. Encara que em diguis el contrari.

—Sincerament, no crec que tinguin relació. I en el cas que en tinguessin, per què això hauria de voler dir que Meg ha fallat?

Va negar amb el cap.

–És cert que que tinguin relació no és immediatament igual a que Meg hagi fallat, però si el més probable. L'assassí encara campa lliure i va esperar a actuar després del judici per estar segur que no l'atraparien. Té molt de sentit. L'home que va matar era de classe mitjana alta si no m'equivoco. I el que van assassinar també. Els dos casos poden tenir relació o no, però crec que Meg es va equivocar en el mòbil del crim. No va ser matar per diners, si no matar per matar. Perquè era algú de bon estatus social. Les pistes, evidentment, eren falses. Cap assassí professional cometria aquest error tan bàsic. És a dir, van fer que l'Emm es deixés veure expressament.

—Pel que dius, sembla que ja estiguis pensant amb algú, oi?

—Exacte, l'assassina de burgesos Berry, el Perill Vermell. Podria ser que l'Emm fos el seu còmplice. O que només l'hagués citat allà i en en veure el caos hagués decidit marxar.

—Ja ho veig... Trobo que d'aquesta manera té força sentit.

—És clar —va respondre la jove, orgullosa.