La infermera del 4t 2a (Versió original en català)

Capítol 119

No tinc gaires ganes de xerrar avui, ni d'explicar-me ni de gaire res més que continuar gaudint del que passa al meu voltant. Som deu persones al voltant d'una taula feta amb cavallets i taulons. Som al bell mig de l'era d'una casa vella i apartada en un barri arraconat d'un poble del qual no recordo el nom. Vés a saber quantes històries pot explicar l'olivera que tenim aquí al costat. Ella, amb la lleu remor que fan les seves fulles, mogudes per una suau brisa, esmorteeix les nostres converses creuades. Ara, després d'un sopar copiós de carns a la brasa i postres boníssimes, bevem més del que hauríem de fer i mengem uns bunyols que fan molta olor d'anís. Els més grans, pares de la Maria i l'Adrià i de l'altre Adrià, es posen al dia. Feia anys que no es veien però tenen records i històries en comú. Ah! I sobretot un passat no compartit però conegut per tots quatre que, segur, seran capaços de repassar fins ben entrada la matinada. Les tres parelles, animades per l'alcohol, la confiança i la poca vergonya, compartim converses d'una frivolitat provocadora, aviam qui la diu més grossa. I així, sense que ningú hi pari ament, el dissabte ja és diumenge i demà serà un altre dia.

- Fa estona que no dius res. Estàs bé Júlia?

- Sí, estic bé.

- I en Zuri, on és?

- Ui, aquest ja fa un bon rato que ha desaparegut. Deu ser a la butaca de l'entrada, com que allà ningú l'emprenya ja se l'ha fet seva. Segur que dorm.

- Però, tu estàs bé? Fa estona que no xerres.

- Tranquil·la Dúnia, només pensava.

- A sí? I què penses?

- No ho sé, una mica en tot, en els amics, en la família... en res concret la veritat.

- No t'ha anat bé venir amb en Said fins aquí?

- Que va. Al contrari, s'hi està molt bé. Tu tenies raó, això és un altre món.

- Oi que sí? Fins i tot és una mica estrany no?

- Sí, no sembla real del tot. No sé, amb tot el merder de la ciutat, amb tot el merder del puto virus, amb tot el que m'ha passat, amb els pares que ja no hi són, la mama sobretot que l'enyoro molt... El cabró de l'Ivan, el sonat de mon germà, que és el meu germà i m'ajuda molt però està llampat... I mira, ara som aquí, amb aquesta gent que gairebé no coneixem o que coneixem de fa poc i... Tot és fàcil, tot és senzill, sembla impossible.

- És veritat, sembla impossible.

- I no ho és! Som aquí i mira'ns. Tu amb l'Adrià, el germanet, que s'ho passa teta amb en Said. Jo amb en Said, que em tracta com una persona normal, sense collonades ni floritures innecessàries però sempre atent i al meu costat. I aquest parell, la Maria i l'Adrià, quin parell, quina sort que s'hagin trobat, com m'agradaria tenir-los sempre més a la meva vida.

- Ei! Et trobo molt transcendental no?

- Pot ser. Deu ser el beure no?

- Jajajaja! Sí, aquest moscatell ens passarà factura.

- Si només fos pel moscatell rai.

- És cert! Jajajaja!

- Deu ser l'alcohol però alguna cosa més. Fa una estona he recordat l'última vegada que vaig sopar fora de casa amb els pares i amb en Santi. Jo era molt jove. Vam riure molt per una cosa que ens va passar, una cosa sense importància, una collonada, una d'aquelles coses que, fora de context no tenen gràcia. Aquell dia, ja al llit, vaig pensar que m'agradava la meva família i que volia que la meva vida, sempre més, fos com aquella nit.

- Són bonics aquests records.

- Sí, i, per desgràcia, escassos.

- Què vols dir?

- Que avui he tornat a tenir aquesta sensació i per això ho dec haver recordat. M'agrada estar aquí, m'agrada estar amb aquesta gent, i m'agradaria que això d'avui no tornés a ser un record bonic i llunyà.

Continuarà...