T'he oblidat

21 - FAMÍLIA

- Benvinguda al món, Èlia. Està una mica boig, però estarem al teu costat per donar-te la mà quan ho necessitis i per veure't volar ben amunt. Èlia. – No puc creure que ja sigui aquí, que reposi sobre els meus braços observant les nostres cares sabent de ben segur que encara no hi veu clar. No puc creure que el meu somni de ser mare s'hagi complert, encara que no tot estigui com ho havia imaginat. Èlia, que significa resplendent com el sol, que ens ve a donar vida i a il·luminar cada racó d'ella. I ara que la tinc al meu davant no puc deixar de pronunciar cada lletra que forma el seu nom, Èlia.

- Té uns ulls com tu, i aquests llavis també s'assemblen. – em diu l'Arnau col·locant-me un tirabuixó rere l'orella.

- Jo crec que té una barreja perfecta dels dos, és preciosa Arnau. – I és que no em canso de mirar-la. – Crec que abans de sortir d'aquí hauríem de parlar... que farem? Com ens organitzem? Una setmana a cada casa? És difícil...

- Gal·la, la nena i tu necessiteu està juntes, no et vull molestar però tampoc vull perdre'm res d'ella.

- No molestes mai, pots venir quan vulguis. De moment jo em quedo al poble, així serà més fàcil potser. No tant com..., però és igual, ens en sortirem.

- Evidentment que vivint els tres junts seria molt més senzill, sobretot perquè no t'ho carregaries tot tu, i això no m'ho vull permetre. Necessitaràs descansar, i jo vull fer el meu paper de pare.

- Però i la teva novia, Arnau? No només som l'Èlia i jo. No només som nosaltres. – la conversació està plena de tensió i temo que la petita que balancejo sobre els meus braços pugui despertar-se, però contra tot pronòstic té els ulls tancats i els llavis arrufats.

- Només sou vosaltres, sempre has estat tu, i ara és també ella. Tot ha anat molt ràpid, això no ens ho haguéssim imaginat mai, però les coses han anat així. Jo estic disposat a aprendre al vostre costat i demanar-te perdó cada dia de la teva vida. Tot hagués pogut ser millor, però ara he entès que no en vaig saber més.

- I llavors, ella...?

- Ella res. Tu i ningú més. Bé, aquesta petiteta d'aquí també.

- Ai, Arnau... – els meus ulls brillen i el meu cor batega amb força.

- Ai...- la veu suau de la meva amiga fa acte de presència. – Però que és aquesta coseta tan bonica... – darrere seu entra el Biel amb un somriure a la cara i mentre la meva amiga em pren la meva filla ell deixa un petó sobre el meu front i li fa una forta abraçada al seu millor amic. No aconsegueixo desxifrar la mirada que el Biel dirigeix cap a una Lia totalment absorta per la bebè, però no penso deixar passar aquesta oportunitat.

- Parella, em regaleu uns minutets per poder-me dutxar i arreglar una mica abans de passar la primera nit.

- Encantada de passar uns minuts amb la meva nebodeta, mami – diu la meva amiga fent-me un petó a la galta quan passo pel seu costat direcció al bany.

- Arnau, m'acompanyes? – amb un breu assentiment els dos ens disposem a agafar les coses que puc necessitar i tanquem la porta del bany deixant intimitat suficient als nostres amics però podent saber el que passa gràcies a les fines parets de l'hospital. Abans però, de donar-los-hi temps d'interactuar, l'Arnau m'agafa de la cintura.

- Hi pot haver una mare més guapa després de donar llum? L'Èlia és preciosa i jo la persona més feliç del món ara mateix. - I amb això poc més puc afegir que ajuntar els nostres llavis altre cop.

LIA:

- Què passa petita meva, no ploris amb lo bonica que ets, preciosa. Ara tornen els papis, gaudeix una estoneta amb els teus tiets. Mira, aquest és el Biel... – dic intentant que s'acosti una mica a nosaltres – és una mica pesat i malhumorat, però es fa estimar.

- Mare meva... – xiuxiueja massa fort com perquè no el senti. Amb la mà acaricia la carona de la nena i deixa que ella l'agafi fort d'un dit. – No li facis gaire cas a la teva tieta, ella és més pesada i molt enfadosa però et mira amb aquests ullets i aquesta cara de rateta que no pots evitar donar-li la vida. – El meu cor es salta un parell de batecs amb les seves declaracions i més quan els seus dits fan contacte amb els meus en agafar la nena. Després de cantar-li un tros de cançó que era meva, i ara compartiré, la deixa al bressol assegurant-se que està adormida. – Sento no haver deixat que t'expliquessis...

- Biel, ja m'has donat les disculpes a fora. Ja ho hem parlat tot, ja està solucionat.

- Ara que els dos hem comès el mateix error ja no podrem tornar-hi a caure, no?

- No t'ho puc prometre. – els nostres cossos no respecten l'espai vital de cada persona.

- Sempre he pensat que l'acció val molt més que qualsevol promesa.

- Jo també. – i amb això aclarit els nostres llavis prometen una acció que volen repetir cada instant de la nostra vida.

FI

Això és el final, però encara no dic adéu. Hi haurà un epíleg, que ja fa temps que tinc escrit.

Ara que tinc el final escrit davant meu sento molta pena. Vaig començar a escriure aquesta història fa gairebé cinc anys sense pensar que aquell primer capítol pogués arribar a ser els quaranta-cinc que té la primera part més els vint-i-un que té aquesta, gràcies a aquesta història he pogut créixer a partir de les lletres, i m'ha acompanyat durant el meu propi creixement personal. Ha passat molt aquesta història, i per això també li tinc un carinyo molt especial.

Espero que us hagi agradat molt, que hagueu gaudit llegint-la almenys una petita part del que jo ho he fet escrivint-la. Com ja he dit, no m'acomiado i ens tornem a veure la setmana que ve amb l'epíleg. Tampoc m'acomiadaré de Wattpad perquè de moment tinc la intenció de continuar escrivint i compartir-ho amb tothom que vulgui, però d'això ja en parlaré la setmana que ve. També estaré encantada de saber les vostres opinions.

Espero que estigueu tots i totes molt bé! Molts ànims i molts petons. I sobretot, moltes gràcies de tot cor.

Lia