T'he oblidat

11 - TOT VA BÉ

LIA:

La meva rialla augmenta quan el presentador de l'emissora de ràdio que sona al meu cotxe anuncia la cançó que ara sona a tot arreu. Febrer comença gelant els carrers, la poca gent que s'ha atrevit a sortir a passejar per la ciutat sembla que camini a ritme de "Noches de Sueños".

M'emociono en sentir que la meva cançó s'ha donat pas entre els primers llocs de la llista de cançons del país. Amb només dues setmanes al mercat la rebuda ha sigut molt important i el videoclip ja conta amb més de les visualitzacions que m'esperava. El fet de gravar la cançó que en un principi havia de ser en la meva llengua materna en castellà ha fet que la meva introducció al món de la música sigui més fàcil i les milers de persones que ara em comencen a seguir demanin dia a dia nova música. Sé que és difícil fer-te un lloc en aquest món però no m'esperava que fos tant ràpid, sent sincera ni la discogràfica ho feia. Però que aquesta s'hagi esforçat en tot el possible per donar-me a conèixer a fet que ara sigui on sóc.

Aparco el cotxe al primer lloc buit que trobo i que coincideix en ser davant mateix de l'entrada al restaurant. Després de passar-me més de quatre hores tancada a l'estudi amb el meu productor m'ha anat molt bé rebre la seva invitació a dinar. S'aixeca només veure'm i s'acosta a mi per deixar-me un petó molt a prop dels meus llavis però sense tocar-los.

Durant les gairebé dues hores que estem compartint taula són molts els temes que tractem, que ha estat de nosaltres durant tots aquests anys, la meva feina i el meu "boom" en el mercat musical, la seva i el seu casi imminent trasllat laboral a Madrid, també parlem de l'embaràs de la nostra amiga que penjant una foto on ja és comença a notar la panxa a l'Instagram a fet que tots els que estem aquí ho sapiguem, els molts que encara no ho sabien és clar.

Les quatre gotes que cauen quan sortim del local ens fan tremolar però no canvien el nostre pla de passejar una estona fins el Parc de la Ciutadella que queda realment bastant a prop. Només ens creurem amb una parella passejant amb un cotxet, els nostres cossos s'acosten per evitar que el vent gelat cali més fons.

No sé ben bé el que fa aturar-nos de cop, potser les ganes d'establir contacte corporal o simplement visual, però ho fem, quedant-nos al mig d'un preciós caminet que a la primavera estarà envoltat de mil colors. La seva mà no tarda en situar-se a la meva galta segons després d'establir un vincle entre els nostres ulls.

- Biel... – dic aclucant els ulls.

- Saps que t'he trobat a faltar Lia... – assenteixo ara mirant-lo als seus ulls grisos que conjunten amb el cel que fa avui. – Ens vam allunyar per un malentès.

- Ho podríem tornar a intentar... No. No vull posar-te dins d'això. – em mira bastant confós – Estic començant en un món massa difícil Biel, i no vull posar-te al mig de tot el que això pugui ocasionar... – aixeca la meva cara que ara mira cap als nostres peus amb la seva mà.

- Lia... vull estar amb tu, ho volia fa cinc anys, ho he volgut durant tots aquests anys i ho vull ara.

- Però aquella vegada tot és va espatllar per una ximpleria de nens petits.

- I ara ja no ho som, les coses es parlen i es solucionen. Ara sabem que no podem cometre un error com aquell.

- Promet-me que aquesta vegada tot anirà bé.

- No puc prometre't una cosa com aquesta... – torno a amagar la meva mirada però l'aixeco ràpidament perquè en aquest moment només el necessito a ell. – Ho intentem, els dos junts?

- Els dos junts – I finalment després de dos mesos i molts missatges a altes hores de la matinada els nostres llavis es troben fent bategar els nostres cors en la mateixa sintonia.

...

Les gotes cada vegada més fortes ens han fet desfer el nostre camí i refugiar-nos al meu cotxe, el centre comercial més proper ha estat la nostra elecció per acabar de passar aquesta tarda de dissabte. Passegem observant els aparadors de les centenars de botigues que es troben en aquest recinte, una de les moltes persones que volta per allà m'aparta bruscament del seu camí per no perdre al nen de cinc anys que hi ha quatre passos davant seu. Aquest gest fa que el metre que em separava del Biel passi a ser tant sols un centímetre i ell ho aprofita per enllaçar els nostres dits, somric i recolzo el meu cap a la seva espatlla tant sols uns instants sense deixar de caminar.

Amb dues bosses ja a les nostres mans ens dirigim cap al pàrquing amb la intensió d'acabar el dia amb una pel·lícula al sofà de casa seva. Abans, però, de poder avançar deu passes un crit pronunciant el meu nom em fan aturar. Dues noies de no més de quinze anys s'acosten cap a nosaltres, intento esbrinar qui són però no ho aconsegueixo, miro al Biel i veig com somriu així que reconec que ell si les deu conèixer.

- Ets la Lia, oi? – em pregunta una de les dues noies, l'altra espera pacientment la meva resposta una passa més allunyada. Així que assenteixo esperant que m'expliquin qui són, però els seus crits emocionats arriben més aviat que les respostes a les meves preguntes internes, el Biel roman quiet al meu costat sense esborrar el somriure – Ens encanta la teva cançó i estem impacients per escoltar el teu disc! Ens podem fer una foto amb tu? – i amb aquesta pregunta resolc tots els meus dubtes i un somriure ple d'emoció apareix al meu rostre, són les primeres "fans" que m'aturen al carrer i per fi conec l'estranya però bonica sensació que et fa sentir això.

- És clar, noies! I moltes gràcies per la rebuda al meu "single"! Tinc moltes ganes d'ensenyar-vos les coses que estic preparant!

...

Estirats ja al sofà del Biel esperem al repartidor de pizzes i a les crispetes que encara donen voltes al microones. Mirant les meves xarxes socials, ara ja preestablertes com a persona pública, trobo la foto que m'ha fet el Biel amb les dues noies i li ensenyo. Els dos mirem el munt de comentaris que ha rebut la noia que l'ha penjat explicant la trobada amb mi fa una hora.

...

BIEL:

Quan surten els crèdits finals de la pel·lícula la Lia acluca els ulls quedant-se profundament adormida gairebé a l'instant, les llargues hores a l'estudi i tota la tarda sense parar són el que ho ha provocat. No puc evitar esbossar un somriure en tornar-la a tenir al meu costat, veure en el que s'ha convertit i tot el que està aconseguint, en poder tornar a compartir la meva vida amb ella, poder tornar a tastar els seus llavis. I no puc evitar murmurar a cau d'orella abans de tapar-la amb una manta damunt del meu llit un:

T'ho prometo.