21 - FAMÍLIA

95 1 4
                                    

GAL·LA:

- Enhorabona, mira que bonica...

- Ja esteu aquí. Ai... Gal·la carinyo, que bonica. Ha anat tot molt bé, i molt ràpid! Qualsevol cosa toqueu el timbre, enhorabona. – tot són missatges plens de tendresa per part de l'equip mèdic de l'hospital quan creuem els passadissos amb la bebè entre els meus braços tapats amb una manta per no perdre l'escalfor dels nostres cossos en contacte. Els seus ditets em fan pessigolles quan toquen el meu pit nu, les mateixes pessigolles que provoquen les papallones del meu estómac al conèixer, per fi, al veritable amor de la meva vida. Amb unes gràcies eternes per part meva i de l'Arnau tothom marxa de l'habitació i ens deixen als tres sols gaudint de la pell amb pell.

- Mira que desperta està... Ui... Aquesta petita... mira com obra els ullets. – no em vull perdre ni un detall de la vida que comença.

- Ja estem a l'habitació, ja la tenim aquí. I ha sortit tot molt bé i molt ràpid. – diu l'Arnau trucant als seus pares.

- Està molt desperta, mirant-ho tot. És molt bonica i no para de moure les manetes i fer ganyotes. – els hi explico sense deixar-la d'observar.

- La mare està molt bé, ja ho veureu demà. – diu acomiadant-se ja d'ells. Els seus pares finalment no han pogut arribar-se fins a la ciutat, però avui ja és realment tard i tampoc tenim moltes ganes de veure a ningú.


...


L'Aitana entra a l'habitació després que els meus pares hagin marxat deixant-nos una caixa de bombons per sobrepassar la nit, que segons ells, ens espera.

- Ai felicitats, enhorabona. Que bonica, és preciosa. – diu emocionada i amb una llàgrima que se li escapa galta a baix.

- Escolta, com ha anat?

- Això t'ho hauria de preguntar jo a tu, no creus? – L'Arnau ens mira rient des de l'altre costat de llit amb el dit índex atrapat entre els ditets de la nostra filla. La meva mirada cap a l'Aitana fa que s'afanyi a contestar.

- No s'han dirigit la paraula, m'han fet servir de missatgera per saber si l'altre volia un cafè. Ara s'han quedat parlant amb els teus pares, jo he entrat que he de marxar aviat.

- I ja està? Jo fent un gran esforç – dic assenyalant amb el cap a la bebè – i ells sense dirigir-se la paraula...

- A veure Gal·la, tu... – sé cap a on van dirigides les paraules que la meva amiga calla i m'apunto mentalment tractar aquest tema amb l'Arnau abans de sortir de l'hospital i continuar amb les nostres vides.

- Família, jo marxo ja. Estic molt contenta per vosaltres i per aquesta petitona tan bonica. – diu acariciant-li el nasset. – Envieu-me moltes fotos, que no vull perdre'm res dels seus pròxims mesos. – Amb la nena als braços del seu pare després de passar pels de la meva amiga, m'acomiado tan bé com puc d'ella deixant-li petons que vull que conservi durant les pròximes setmanes i el temps que no ens veurem. Li va fer mal escollir-ho, però finalment no va poder renunciar a l'oferta de feina que la feia volar a l'altra punta de món i que alhora alçava la seva carrera com a dissenyadora. Una de les coses que la tirava enrere era perdre's els passos de la nova integrant de la família, però amb moltes fotografies, trucades i vídeos promesos va acabar acceptant marxar. Tenia por de perdre's també la seva arribada, però al final el destí així ho ha volgut. I en el fons tots sabem que aquest canvi d'aires li anirà de meravella.

Ens quedem en absolut silenci quan l'Aitana desapareix rere la porta. Després d'uns minuts esperant que els meus altres amics entrin desisteixo i miro amb atenció les interaccions que la petita i l'Arnau estan tenint. Quan aquest se n'adona de la meva atenció cap a ells deixa amb cautela la nena sobre els meus braços, però sense trencar el contacte amb la seva maneta.

T'he oblidatOn viuen les histories. Descobreix ara