T'he oblidat

20 - PETITA GRAN REVOLUCIÓ

- Es concentra molt el dolor aquí baix i no puc, m... – dic provant diverses postures per seure a la pilota mentre la meva cara mostra ganyotes de dolor.

- Gal·la, ara les contraccions són molt regulars – m'avisa la Lia observant l'aplicació d'embaràs que tinc instal·lada al mòbil.

- Són les sis de la tarda i jo no sé si aguantaré molt més...

- Si neix avui el pare endevina la data – diu l'Arnau dissimulant el seu nerviosisme i destensant l'ambient fent-nos riure.

- Duren un minut i mig i són molt doloroses, truquem ja? – pregunto buscant l'aprovació dels altres. Amb poca estona marco el número de la meva matrona per avisar-la que en una mica més de mitja hora seré allà, veig com l'Arnau també truca a la persona que ens portarà a l'hospital i les meves amigues avisen als nostres pares. Tot un equip.

...

- Hola campiona, vinga que ja queda poquet per veure-li la careta! – em saluda el Biel quan arribem a baix fent-me un petó a la galta. El rellotge del cotxe marca que falta menys de mitja hora per ser les set. – No et posis nerviosa que en res som allà, jo vigilo. Com vas de contraccions?

- Mentre no en tinc, bé. – Veig com els ulls del Biel van de la carretera a mi però no s'aturen a la part del darrere on hi ha la Lia.

- Per allà anirem més ràpid – diu aquesta assenyalant a la dreta.

- Jo em conec aquest camí, millor no m'arrisco.

- Bé, com vulguis Biel... – els meus crits que intento callar prement la boca fa aturar aquesta petita discussió.

- Ja vaig Gal·la, una mica més i ja arribem!

...

L'arribada a l'hospital és una mica caòtica. Les contraccions ja són cada minut, tinc a l'Aitana amb el mòbil anotant-les, l'Arnau es mou nerviós, la Lia treu les coses del cotxe i el Biel s'espera per poder anar a aparcar el cotxe.

- Això és inaguantable, no puc més.

- Vinga amor, que ja t'estan esperant. – l'Arnau m'acaricia la panxa mentre deixa un petó al meu front. Les portes de l'ascensor s'obren i ens dirigim els quatre al taulell d'informació.

- De quantes setmanes estàs? – em pregunta la recepcionista quan s'acaba una altra contracció.

- Avui fem les trenta-vuit.

- Ara aviso, bonica.

Pocs minuts després per fi estem instal·lant-nos a l'habitació. Les noies s'han quedat a fora, amb el Biel que ha arribat pocs moments abans i realment tinc por del què pugui passar, els nostres pares arribaran en breus i nosaltres busquem la intimitat que portem necessitant tota la tarda. Tinc el sèrum col·locat per mantenir la hidratació i sembla que això doni via lliure a les meves llàgrimes.

- Que vingui ja, si us plau...

- Ei, venim per la robeta del bebè. Com estàs? Ui, tens contraccions cada minut, ara vindrà la matrona. Vinga bonica, ja falta poquet.

El rellotge està a punt de marcar les vuit de la nit quan la matrona entra a l'habitació interrompent una carícia que l'Arnau deixa a la meva mà on no tinc la via col·locada. Després d'examinar-me una mica decideix enviar-me directament a la sala de parts. Visc aquest moment com si fos una pel·lícula, les parets de l'hospital passen ràpid pels meus ulls mentre diversos infermers empenyen el llit on estic, l'Arnau esquiva com pot la gent que ens anem trobant sense deixar anar la meva mà.

- Tot anirà bé. – diu abans de deixar-me un altre petó al front, he perdut el compte de les vegades que ho ha fet avui. Les portes de la sala es tanquen mentre ell es queda a fora esperant la roba per poder entrar i viure l'arribada al món de la seva filla, tal com vaig decidir fa uns dies creient que era un esdeveniment massa important com perquè se'l pogués perdre.

Apareix minuts després tot vestit de verd i en res uns plors inunden la sala.

- Molt bé bonica, ho has fet genial! Ha passat tot molt ràpid i ja és aquí!

Els dos ens hem quedat sense paraules i escoltem atentament les que la matrona em dedica, tot i així els nostres ulls només tenen l'atenció a la petita personeta que està entre els meus braços. Quan miro els ulls de l'Arnau veig que les llàgrimes no només surten dels meus i em desfaig més de tendresa quan acaricia el nasset de la nostra filla amb el seu dit, com fa uns anys em feia a mi.

- La nostra petita gran revolució.

I fins aquí aquest capítol, molt més llarg del que acostumen a ser, però crec que l'arribada d'aquesta personeta s'ho valia. Al pròxim capítol la coneixerem més a fons.

Espero que us hagi agradat i que no hagi errat molt en aquesta experiència de vida, ho he intentat fer tan bé com he pogut informant-me de cada detall!

Donar-vos les gràcies altre cop per estar aquí, i si m'ho permeteu jo me'n vaig a observar d'a prop aquest bebè que la Gal·la té entre els seus braços. Jajaja, admeto que són la meva gran debilitat...

Ens veiem la setmana que ve! Infinits petons i fortes abraçades!

Lia