El Marc és abandonat misteriosament per la seva mare. Una carta resoldrà l'enigma que durant anys, l'ha perseguit.
(Marc es abandonado misteriosamente por su madre. Una carta resolverá el enigma que le persigue durante años).
Hola, sóc Marc i vaig a contar-vos una experiència de la meua vida, que m'ha fet aprendre i a continuar endavant amb molta més força i gratitud.
Jo era com tots vosaltres, un xiquet amb una mare, un pare, en resum, el que entenem com una família feliç i completa. Però alguna cosa estranya estava passant, que per qüestions de l'edat, no entenia massa bé.
Quan tenia sis anys, ma mare em va arreplegar de l'escola, em va donar una carta i em va dir que no la podia obrir fins que tingués 10 anys, després em digué que m'esperara uns minuts que havia d'anar a comprar per poder dinar, però ja no hi va tornar.
Quan va vindre mon pare no li va donar importància a aquest fet, i jo davant d'aquesta situació, no entenia res del que passava, ja que tampoc em van donar cap explicació.
Després tot va ser diferent. A mon pare li donava igual si anava a l'escola o no, si menjava, si em gitava prompte o tard, en definitiva, no li importava res del que haguera de veure amb mi. Anar a l'escola o no, era decisió meua, però almenys allí tenia companys i companyes amb els que compartir converses, jocs i amb els que no sentir-me tant sòl.
El temps passava molt lent; Tenia moltes ganes de poder obrir aquella carta tan misteriosa i la que em feia estar en un estat d'inquietud constant. L' espera per poder obrir la carta es va fer molt llarga, ja que era la meua única esperança per entendre el que havia passat, i entendre d'una vegada per totes que era allò tant important que feia que una mare abandonara al seu fill, perquè fins el moment, per a mi, cap motiu era tant gran per fer una cosa així, i que a més, davant d'aquesta situació, el teu propi pare et gire l'esquena com ho estava fent el meu.
Fóra d'aquella situació tan estranya que estava vivint a l'àmbit familiar, tenia dos bons amics, Manel i Oriol, els quals estaven al meu costat passara el que passara, ho compartien tot amb mi, fins i tot l'esmorzar, i el més important; Compartien el seu temps amb mi i feien el possible per a llevar-me aquella tristesa que m'inundava.
L'espera d'aquells anys es va fer molt llarga, però a la fi, el dia va arribar. Un 20 de Desembre, fred i on el sol s'havia amagat més prompte del que a mi m'agradava, era el meu natalici, complia 10 anys i va arribar el gran moment; Podria llegir aquella carta que marcaria un abans i un després a la meua vida.
A l'escola em van felicitar els meus companys i amb l'alegria que els caracteritza, em van donar la força que necessitava per fer el que tant de temps havia esperat; Llegir les paraules de ma mare que m'explicarien tot allò que volia saber.
Em vaig seure, vaig respirar profundament i vaig començar a llegir.
La meua mare explicava que ara ja era bastant major per entendre la situació, i que si m'ho haguera explicat quan era tant menut, no li haguera trobat sentit, i tenia raó, perquè fins i tot ara, em costava entendre el que estava llegint.
Per el vist, mon pare baix la seua aparença d'home bo, agredia a la meua mare, tan físicament com verbalment, per això va decidir anar-se'n sola, perquè patia per la seua vida però també per la meua, i en aquell moment ho va fer per a no enfadar-lo tant i que no la buscara, per poder recuperar-se, buscar treball, i un lloc on poder viure junts lluny d'aquell monstre.
Després de llegir aquelles paraules, un fum de records venien a la meua ment, podia recordar al meu pare fent-li mal, i a ella plorant pels racons desconsoladament.
Però aquella carta em va donar una sensació molt gran d'alegria, perquè ara li trobava sentit a tot. Res havia sigut culpa meua, i el sentiment de tristesa que m'envaïa, havia desaparegut.
A la carta, ma mare em va donar unes indicacions per poder fugir amb ella, un punt clau que em faria començar de nou, un tren que marxava a les 18:30 h i que em duria a la vida que tant anhelava.
Actualment sóc feliç, i considere que dins del que cap, he tingut una vida plena. Quan em vaig fer gran, vaig conèixer una meravallosa dona, la Natàlia, i a la mare de meu fill, al que vam anomenar Xavier, als que respecte i estime amb tot el meu cor.
Del meu pare en sé ben poc, però per rumors que m'han arribat, no ha dut una bona vida.
La meua mare gaudeix d'una nova etapa com a iaia i com a dona lliure, independent i segura d' ella mateixa.
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
