Agafant l'horitzó

****One shot****

Observant el vol dels ocells acariciant el blau cel, Mirajane va recordar la seua infantesa. Més concretament,  viatjà fins al moment exacte del naixement del seu germà. Mentre els seus pares estaven a l'hospital, la xiqueta de cabells albins esperava en la masia dels seus avis, inquieta, desitjosa de compartir la vida amb un altre nen. Sense saber què fer, jugava amb els gossos de la iaia i, de tant en tant, contemplava la bellesa dels pardals sobrevolant al voltant dels arbres. La natura l'envoltava, creixia als seus peus, sostenint les seues pisades sobre la terra humida, la mateixa que compartia amb els animals que formaven la seua família. I encara que les distraccions eren nombroses, el nerviosisme continuava apoderant-se del seu petit cos. Per primera vegada tindria a casa un company de jocs de la seua espècie. No és que la seua existència fora especialment avorrida; en realitat, sempre estava rodejada d'adults que velaven pel seu benestar. Però, aquesta era la qüestió: la Mirajane no jugava amb altres xiquets.

Això no significava que fora antipàtica, tampoc que patirà algun impediment per a desenvolupar les relacions socials. En les classes de preescolar tenia una bona relació amb els seus companys, era correcta, amable, educada. No obstant, preferia viure dins del seu món imaginari. Sovint, es quedava embadocada amb els ulls clavats en el no res, gaudint d'aventures plenes de fantasies i creant personatges que li feren companyia.

En conseqüència, els seus progenitors es preocupaven per la inclinació de la seua filla a somniar desperta i temien que no estiguera preparada per l'arribada d'un germanet. Per contra, els seus avis sempre és posicionaven a favor de la menuda, doncs defenien que la imaginació exercitava la ment i formava essers humans reflexius. «Ja n'hi ha prou en la societat de borrecs —solia dir l'avi, enfurrunyat per la preocupació constant dels seus pares—. Hauríeu d'estar orgullosos de la vostra filla. Algun dia, serà una dona sense precedents». I l'albina, ja d'adulta, va somriure amb aquest record. Al final, tenia raó. Mirajane estava formant part de la història, d'una molt important.

Una història encapçalada per la revolució; una anomenada República.

—Veig que estàs molt contenta. Ja t'has fet a la idea de les noves criatures?

Ell va dedicar-li una mirada de satisfacció amb els seus ulls grisos, mentre li posava en la mà una botella de te fred provinent de la màquina expenedora. Mirajane va acariciar amb tendresa el seu monyo daurat i li digué orgullosa:

—Ho dubtes? És el meu deure. Sóc molt responsable, ja ho saps.

El jove la va atreure al seu costat i, per un moment, en les pupil·les li brillava el foc amb el fervor d'un temps passat, propi dels primers mesos de relació.

—També ets perillosa —ella va riure mentre li rodejava amb els braços.

—Shhhh, això és un secret entre nosaltres, no pot eixir d'ací. És... —va allargar les paraules de manera pensativa— com si fos el nom prohibit impronunciable de Lord Voldemort.

—Però si l'acabes de dir!

La idea de la seua dona va fer-lo esclatar; Laxus va deixar escapar una rialla tan sonora que tota la sala va girar cap a la parella. Ella va intentar silenciar-lo ficant-se un dit davant dels llavis, però de seguida va sentir-se contagiada per l'alegria de l'home i amagà el seu rostre avergonyit en el pit varonil.

Ambdós eren del tipus de persones que per més temps que transcorreguera sempre trobaven un detall que per qualsevol persona podria ser insignificant, però que per a ells representava un instant perfecte per a convertir-se en un bon record. Consideraven que la vida estava plena de regals ocults; fragments de temps que perduraven aferrats en la memòria i que en el futur formarien part de les memòries de tota una vida.