Tot es més dificil, se perfectament que no ho creus, se que penses que tu tenies el fre posat quan jo l'únic que volia era accelerar. Sí em pendreu per boig però no ho se, m'agradava allo de viatjar a ninguna part.
Pensaves que tu erets l'espina i jo la rosa però carinyo, tu erets cada un d'aquells pètals, sí plens de inseguretats però plens de tu. Pètals que mai em vaig atrevir arrencar tot i que tu volies que ho fes, mai vaig gosar fer aquest plaer que deies tu i aquell gran patiment per mi.
Ara sense tu tot es més difícil, no trobo ni una sola rosa, ni espines. No trobo ni una rosa amb els pètals plens de inseguretats, de pors, de somriures únics, de tu.
He sagnat tants cops per tu, que ja no recordo quina va ser l'última espina, potser son els meus dits al escriure't això. Per molt mal que em facin, et prometo que no et deixaré de pensar perque carinyo, això es el que em desangra però el que em manté viu.
