Ella, la noia que sempre vaig considerar desconeguda era al meu costat. Vestia amb un bestit de color blanc, semblava que mai hagues trencat un plat, va trencar tota una vaixella.
Ella, els meu gran perquè i la gran resposta de tothom.
Ella, l'única que podia posar el mon potes adalt i tornar-lo a posar senser.
No vaig imaginar el que significaria per mi coneixer-la, pensava que seria una de les tantes persones que passarien i desapareixerien com quan demanes un desig a l'aire. En canvi es va quedar, va ser el meu desig bufat que es va quedar a l'aire. La he mirat tants cops com si fos l'última que ara qualsevol gir de cap em sembla un mon ple de incerteses.
Ho sento, et vaig prometre que no deixaria que el vent bufes per a que mai s'enportes el teu nom, però carinyo, hi ha coses que son millors que pasin tot i que desprès t'en apenedeixis.
