Ben

Preludi

Hi ha una llegenda que parla d'un món molt diferent del nostre. Parla d'un món on hi havia muntanyes, rius i boscos. Un món amb pobles, ciutats i castells, on la gent vivia i parlava tal com ho fem nosaltres. Hi havia artesans i comerciants, rics i pobres, gent honrada i hipòcrita. Talment com al nostre món.

Però no hi havia horitzó.

Pot semblar un detall menor, quasi insignificant. Al capdavall, si la resta és igual, què importa l'horitzó? Prats verds amb vaques pasturant i remugant  i el pagès de més enllà collint piles de melons mentres maleeix el seu veí apicultor de totes les maneres que coneix.

- Collons de mico, no podia anar a fotre les seves arnes a un altre lloc, aquest malparit? 

No se sent pas més fort que el mugir de les vaques o el xiular del vent sobre l'herba alta. 

- Ja és el tercer any d'aquesta tortura. Quan l'enganxi el pelo.

Més enllà hi ha un rierol. Els savis de la zona asseguren amb un deix de nostàlgia que quan ells eren joves sempre baixava carregat de peixos de tots els colors i formes imaginables. El  Riu, en deien, i s'hi anaven a banyar les tardes en què el Sol picava més i no es podia treballar la terra. Ara ja no baixa durant l'estiu, i en alguns forats s'hi ha quedat estancada l'aigua vella que put amb els cossos dels peixets desafortunats que no van prendre les decisions adequades. 

Tot això és fàcil d'imaginar; una imatge, més o menys clara depenent de la imaginació que hom tingui, se't forma en la ment a mesura que ho llegeixes. Pot ser que només vegis allò que esta escrit, allò que jo et dic que hi ha. Però el més probable és que hi vegis més enllà. Les vaques que pasturen poden ser brunes, o tacades, o brunes i tacades. I en el prat d'herba potser hi ha més colors acompanyant el verd. Potser alguna paperola fa contrastar el seu vermell formant la parella d'oposats perfecta, algun pixallits afegeix el seu groc a l'equació per fer-la més bella. No pots evitar donar detalls a la imatge, detalls que fan que sigui verdadera per tu. I no ho fas conscientment.

Si aixeques la vista del terra, què veus?

Si el que veus el cel, torna a mirar el terra, i torna a pujar la vista, aquest cop més lentament, amb paciència. Veuràs l'herba, les vaques, el pagès amb els melons i les abelles, potser alguns arbres, o muntanyes, o un campanar al lluny.

 I el cel.

No donem importància a l'horitzó perquè és evident que sempre existirà i que sempre ha existit, i que el nostre món, senzillament, no pot ser real sense ell.

Perquè l'horitzó és el que separa la terra del cel. És el que separa la nostra vida dels nostres somnis.

Perquè és per l'horitzó que es pon el Sol i s'amaga la Lluna, però també és ell el que els veu sortir cada dia i cada nit. És on la mort i la vida es donen la mà.

Perquè és l'horitzó el que ens allunya de tot el què no coneixem, del què està més enllà. És el símbol i la possibilitat de la curiositat i la perseverança.

Hi ha una llegenda que parla d'un món molt diferent del nostre. Parla d'un món sense esperança, on la vida i la mort estan confrontades i no es posen d'acord. Un món sense somnis ni ideals. Un món sense objectius ni la voluntat de complir-los.

Aquells que pensin que un món sense horitzó no pot existir s'equivoquen. Jo el vaig veure i hi vaig viure, i per això us vull explicar una història. És la meva història, i és una història més vella que el món mateix. És la història que explica com s'arriba al món sense horitzó.