El vagabund que sabia escriure (OneShoot)

El vagabund que sabia escriure

Hi havia una vegada una família de les de diner que anava cada vespre del divendres a un club on s’hi muntava a cavall, s'hi jugava a escacs i es feien xerrades setmanals.

En la família hi havia en Carles i l’Antònia, amb dos fills, el Pep i la Sílvia.

Aquesta família era la típica que volia demostrar a tothom la quantitat de riqueses que posseïen.

Malauradament, un vespre com els de sempre, el pare va tenir un accident en el seu bonic cavall.

- Què farem ara sense el nostre pare? Mare, mare!! No ploris.

- No tranquils no passa res, au, vinga, anem cap a casa.

L’enterrament va ser en 1 setmana, la mare plorava, i tots els seus familiars. En acabar la cerimònia, els fills se’n van anar amb el seu avi, i la mare es va quedar una estona més.

- El teu marit ha mort just com pensava – va dir un home amb aspecte de pobre, amb una jaqueta, suposadament robada, i amb uns pantalons que tenien un forat a la part de la cuixa.

L’Antònia es va quedar parada al sentir aquestes paraules.

- Sí, sí, s’ho estic dient a tu, eh! – va continuar el vagabund amb un accent mal parlat.

- Què dius del meu marit? – va prosseguir l’Antònia.

- El teu marit, que es veia que acabaria així.

- Què dius? A cas l’ha matat vostè?

- No, jo no seria capaç de fer cosa així.

- S’ha mirat al mirall? Vinga, va, marxis, abans de que truqui a la policia.

- Res, ja me’n vaig però recorda això – el vagabund la va agafar per la pitrera – només n’hi ha tres i tots hi acabem fent algun.

L’Antònia va tirar al vagabund al terra i aquest se’n va anar del cementiri.

- Què diu aquest? Deu està mamat. Només n’hi ha tres i tots hi acabem fent algun... a que es deu referir... és igual, segur que està boig.

L’Antònia se’n va anar cap a casa seva. Els dies passaven, els mesos passaven. Justament van passar 3 mesos des que va morir el Carles. L’Antònia ja havia superat més o menys la mort del seu marit, però encara no havia trobat cap persona amb la qui pogués continuar la seva vida.

- Avui en el club Jacki ha mort el responsable d’alimentar i cuidar als cavalls. L’accident ha sigut tràgic, la víctima ha sigut sacsejada per una de les eugues que hi resideix a l’estable – va sentir l’Antònia per les notícies.

- Ostres, quina casualitat, 3 mesos després de la mort del Carles, mor una altra persona en el mateix club que nosaltres hi anàvem. Oh! No pot ser, deu ser casualitat.

Com que l’ajudant de l’estable era un amic de la família, l’Antònia va anar al seu enterrament. Aquest va durar més que l’anterior, però en aquest l’Antònia no hi va romandre més temps del previst. Al sortir del cementiri, a la cantonada més propera hi havia el vagabund amb qui s’havia topat l’Antònia fa tres mesos. Però l’Antònia va fer mitja volta i se’n va anar cap a l’altre cantó. Just quan va arribar al final del carrer, es va trobar de front amb el vagabund, que misteriosament havia aparegut allà.

- Vols que truqui a la policia? Deixi’m en pau! – cridà l’Antònia.

- Que no se’n adona?

- No el penso fer cas.

- No veus que està passant el que li vaig dir?

- Estaves mamat, no sabies ni el que deies, com ara!