Ian Wheit- El Secret dels Pilars Gelats (catalán)

El jardí de l'arbre tort

-Tots els que tornin al castell per aquí, seguiu-me i compte amb les enfiladisses, es veu que avui tenen ganes de jugar amb qui sigui.- Renega l'Edgar el barbut, la petita multitud que havia decidit tornar a la gran fortalesa s'encamina cap a el vell home intentant que les enfiladisses que sortien de terra no els hi agafessin algun peu, i junts caminen fins a estar davant de les grans portes de fusta que separaven als joves de la seva llar, feia una brisa agradable, y els núvols començaven a cobrir bona part del cel.

Just després de les portes es podia veure un pati exterior ple de fulles caigudes dels arbres gracies a que era tardor, la noia, que tenia agafat al Ian del braç, corre directe cap a un munt de fulles marrons a terra i s'hi tira a sobre, els dos nois que l'acompanyaven primer la miren estranya per després riures a la seva cara.

-De que us rieu? Es perquè sembla que estigui boja? Perquè prefereixo això que una vida monòtona.- Renega al instant en que veu que es riuen d'ella.

-Tu mateixa, crec que he vist una aranya per allà fotuda.- El Yannick després d'aquest comentari camina fins a l'arc que forma l'entrada al gran salo. La Eleida mentrestant llença un crit ensordidor i surt disparada cap a on a desaparegut el mentider noi.

-Yannick vine cap aquí!, ja veuràs quan et trobi! No et reconeixerà ni ta mare!

El Ian es riu sense poder-ho evitar, sense dubte aquella noia que al principi trobava una mica pesada i curiosa, era un tros de llum que li faltava en aquells moments de tants dubtes i penes.

El gran menjador no era res comparat amb la gran biblioteca que reposava al tercer pis de la gran estructura, a la gran porta de fusta es podien veure gravats a mà a dos lleons vigilant, a sobre seu, les enfiladisses creuades entre sí formaven una arc que creuava tota la gegant porta, al centre un sol gravat a foc es lluïa a sobre dels dos animals i donava la benvinguda a tot nen i nena disposat a experimentar el deliciós sentiment del saber i el coneixement.

-És impressionant!- exclama la noia que agafava al Yannick dels cabells negres.

-Ja, però podries deixar-me anar els cabells, m'estàs fent mal Eleida.

-No et queixis, tu mateix tu has guanyat- deixa anar els cabells foscos del noi i es dona mitja volta per mirar las dos joves -. Entrem?, ja vull veure absolutament tot d'aquest castell.

-Per allà està la exposició d'aquest any, màgia fosca bastant interesant; per aquí les prestatgeries de criatures de llum, si voleu la meva opinió es una mica avorrit, en aquest passadís estan els de... Oh, bon dia senyora Montoya... com va tot?- la senyora Montoya era una dona de pell fosca, amb el cabell sempre recollit en un monyo perfecte, del seu coll penjaven unes ulleres vermelles que feia servir per llegir cada un dels llibres que hi havia en aquelles parets -. Com està el seu espòs?, sap que d'ona igual, no disposem de molt temps, ben aviat comencen les classes i necessitem tot el material.- Amb pas disposat el noi camina fins a estar davant d'una estanteria de cinc metres, aquesta arribava al segon pis, era una d'aquelles que necessitaves una escalera per arribar al final; darrere partien uns finestrons que a partí d'aquell punt s'obrien per tot el teulat. A fora els temps era agradable, sense ningun núvol a prop, amb un sol radiant i una brisa gentil que corria per els passadissos del castell.

-Però, tots aquets llibres son per a nosaltres?- esmenta la Eleida agafant un llibre petit de la estanteria, amb la coberta tota negre, raspada per els anys i amb les pagines groguenques, a la portada de cop i volta apareix el títol: L'Historia del Malefici de la Sirena -. Interesant... el títol no apareix fins que l'agafes?- el noi de cabells foscos fa que sí amb el cap-. Quina bogeria...

-No es de bojos tot això, és màgic, dues coses molt diferents.- Per darrere dels nois apareix la senyora Montoya, fent que els tres joves fotin un salt del espant.