Ian Wheit- El Secret dels Pilars Gelats (catalán)

La Proba Escollidora

>>Silenci, això es un secret, escolteu amb atenció perquè no ho repetiré: la màgia existeix, des de feia mil·lennis els Garegotans (humans amb màgia) s'amagaven esperant el dia en els que els Nevangus (essers humans sense màgia), tinguessin la prou capacitat per poder entendre quina era la carga que es tenia amb el gran poder posseït des dels antics que trepitjaven la terra, fins els que ara caminaven amb nosaltres.                      

Però, va ser amb una falta d'un Nevangus, perquè esclates la guerra entre els dos pobles, tots heu de saber, que fins aquell moment els Gregotans eren criatures inofensives, però l'home, amb la seva ànsia de poder, va perdre el mes important de tot, la seva pròpia llibertat.

Tot va ser un caos, les famílies van ser separades, els amics convertits en enemics, però el pitjor va ser la pèrdua de confiança entre els dos pobles. No desitjàvem mes guerres, per això es va crear el tractat de pau definitiu, tot seguiria en ordre mentre els Nevangus es mantinguessin sota terra, en búnquers gegants. Poc a poc mes Garegotans van anar creant-se a partir de parelles humanes, i cada any un grup de nens amb tretze anys pujarien a la superfície per fer la Proba Escollidora, la següent descobreix si contens màgia i depèn del resultat et quedaves a la superfície o tornaves als búnquers per no tornar a sortir mai<<.

-Heu pres atenció?, no ho penso tornar a repetir- parla el senyor amb el nas punxegut que porta una llarga capa negra, aquesta no es capaç de tapar la gran panxa de l'home. És un personatge baixet, tot i així, mantenia un aire de superioritat i respecte.

De cop i volta, senyala a un menut nen ros, amb els ulls foscos, que te pinta de voler desaparèixer d'aquella classe de lo que serà una nova vida per a molts.

-Jove... quin es el teu nom?

-Ian Wheit senyor.

-Molt bé senyor Wheit, ha entès el tema que tracta aquesta classe?- pregunta amb aire de superioritat.

-Sí senyor...

-Doncs tots i cada un de vosaltres sap que demà es el dia en el que es decidirà el vostre futur... – tots els presents guardaren silenci -. Suposaré que aquest silenci es un sí.

-Perdoni...- diu aixecant la mà una nena baixeta i curiosa al final de tot, és morena amb els ulls castanys, i mou el braç amb energia -. En que consisteix la proba?

-Senyoreta, això se li serà explicat demà, no vulgueu avançar esdeveniments. Recordeu que tot passa quan ha de passar, hi ha temps per a tot- de cop una campana sona per l'estança, una petita habitació de parets blanques, amb una pissarra al fons, amb cadires i taules col·locades al voltant -. Suposo que, ja podeu marxar...

La casa del petit Ian, es podia ubicar molt fàcilment, era just després dels camps de preparació dels aliments que mantenien al la poca població del búnquer 233. Era una construcció molt senzilla, tota feta de fusta, amb un petit mur de pedra marcant el terreny que pertany des de fa anys a la família Wheit.

-Mamà ja soc a casa!- crida el Ian obrint la porta principal de 'ca seva, els seus pares eren uns humils camperols que treballaven preparant tot l' aliment. I os preguntareu, si estaven dins un búnquer, com podien tindre llum solar?, la resposta es ben senzilla, màgia, el Garegotans produïen la il·luminació a traves d'un panel a dalt del búnquer, per on es podia veure un petit tros de cel, a partir d'aquest, amb la seva màgia, expandien la llum per tot l'espai sobrant.

Quan la llum entrava per el forat iniciant el nou dia, tothom despertava donant la benvinguda al nou demà que esperava a ser rebut per tots.

Al Ian li encantava seure's sobre la gespa del petit prat de la seva propietat, per poder observar el petit tros de cel que gracies a déu podies veure perfectament des de casa seva, a vegades podia fins i tot veure un petit núvol i ell aixecava el braç per imaginar-se com seria tindre allò tant a prop. Desitjava poder sobrevolar el cel, entre el núvols y gaudir de la brisa que a vegades es traspassava el petit forat.