No hi ha lloc al cel.

Capítol 1: El joc.

For every love I had to hide

And every tear I ever creid

I'm down on my knees.

I'm begging you, please.

There's no place in heaven for someone like me.

-Mika. No place in heaven.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Ens trobàvem asseguts en el mateix sofà, del mateix menjador però quatre anys després. Les coses havien canviat, tots dos havíem madurat una mica més. Eleanor ja tenia els setze anys i aquell novembre jo compliria els tretze.

- La meva petita Grace Kelly! –Deia Eleanor per emprenyar-me, ja que "suposadament" jo era un noi i això m'havia de fer mal. Però a mi m'era igual, m'agradava i tot. M'encantava que em diguera Grace Kelly. La raó d'allò era perquè vaig nàixer el 12 de novembre, com ella.

Un dia, la meva germana em va cridar des de l'habitació.

- Ei, mira! He trobat una cançó que és diu Grace Kelly. –I la va ficar en el seu portàtil blanc. Al principi hi sortia un noi tot vestit de roig, parlant amb una nena vestida de groc que em recordava a Alícia del País de les Meravelles en la seva versió cinematogràfica de 1999.

El noi tocava el piano i cantava i tenia una veu que em recordava al noi que cantava "Somebody to Love" cançó que Eleanor sempre estava escoltant. Més tard, em vaig assabentar que el noi que cantava l'última cançó esmentada era Freddie Mercury, del grup Queen.

Deixant això a part, el vídeo continuava i la cançó també i em va fer sentir pessigolles d'alegria tot i que la lletra no era precisament feliç. Però de totes maneres em van entrar ganes de veure la vida com eixa cançó, no sé, va ser com amor a primera oïda.

- Petita Grace Kelly! Aquesta es convertirà en la nostra cançó! –Va dir Eleanor. I així va ser. I no sols es va convertir en la "nostra" cançó, sinó també en la meva, la que a partir d'eixe moment m'acompanyaria en tot moment de la meva vida.

Però tornant al tema principal, ella i jo ens trobàvem asseguts al sofà. El pare i la mare eren discutint a la cuina, amb la porta tancada. Ella estava llegit un llibre amb la portada violeta i jo estava jugant al Candy Crush Saga.

- Ei, Mikes. –Va dir ella.

Vaig aixecar la vista cap a ella, havia tornat a perdre el maleït nivell 65 i m'havia quedat sense vides. Em vaig fixar que Eleanor ja s'havia acabat el llibre perquè l'havia tancat i havia deixat el separa pàgines fora.

- Anem a jugar.

Vaig arrufar les celles.

- A jugar? A aquestes altures? -Vaig pensar que la meva germana havia tingut algun col·lapse cerebral i que es pensava que era petita de nou i encara jugaven amb ossets de peluix.

Ella va riure.

- No és un joc qualsevol. Tu sols fes-me cas. –Em va allargar el llibre i la funda de la seva flauta travessera, quan la vaig agafar vaig suposar que la seva flauta era dins també. –Has d'amagar açò en un lloc molt secret de la teva habitació i no li ho has de dir als pares.

No va especificar fins quan. Per què no li ho vaig preguntar? Que m'hauria contestat? Segurament hauria fet un somriure i hauria dit "Es un secret. Vols jugar o no?".

Vaig mirar el que m'havia donat.

- Per què?

Em va picar l'ullet. Sabia que no anava a dir res més així que vaig pujar les escales per anar a deixar-ho al fons del meu armari.

Quan encara no havia arribat a la meva habitació Eleanor em va cridar des del peu de les escales.

- Grace Kelly. –Va dir ella.

Em vaig girar.

- T'estimo.

No li vaig veure la cara però em va semblar que estava plorant.

Aquella mateixa nit vaig sentir un soroll a la seva habitació i quan hi vaig entrar la meva germana no hi era, la finestra era oberta de bat a bat i quan vaig sortir al jardí tampoc la vaig veure, vaig anar corrent a la porta i vaig mirar a banda i banda del carrer però no hi havia ni rastre.

"On s'ha ficat?" vaig pensar jo.

Me la vaig imaginar corrent, escapant de la mirada de la gent.

No m'hauria d'haver espantat tant, supose. Eleanor feia allò contínuament, s'escapava per la nit i tornava unes hores després, però aquell dia havia estat tan estranya... i tot em produïa calfreds i em feia mala espina. O potser ho vaig veure del tot normal i ara em sembla que estava aterrat, per a que la història tinga més de sentit en el meu cap. El cas és que tenia molta por de perdre-la, no feia ni un any que la meva germana havia desaparegut i l'havien trobat perduda en mig del carrer, ella deia que no se'n recordava de res.

Aquella nit hauria d'haver despertat els pares. No hauria d'haver entrat a la meva habitació i tornar a dormir.

No hauria d'haver-ho fet.

Però ho vaig fer.

I van passar les hores i recorde que vaig tindre tres somnis aquella nit... però l'Eleanor no va aparèixer en cap. Quan em vaig despertar vaig escoltar la mare parlant per telèfon amb la policia. Primer sols escoltava com parlaven però no feia cas de què deien, però després em vaig adonar de que la mare denunciava una desaparició. Vaig mirar l'hora, eren les deu del matí.

"No, un altre cop no". vaig pensar i la vaig odiar de veritat. Com podia desaparèixer així un altre cop?

- Michaell. –Em va cridar el meu pare.

Em vaig girar cap a ell.

"No pot ser, simplement no pot ser" vaig pensar jo "Hauria d'haver despertat als pares, hauria d'haver-los despertat...".

- La teva germana ha desaparegut. –Em va dir el pare.

Oh, molt bé, papa, no m'havia adonat. No vaig escoltar el soroll d'ahir a la nit, no la vaig sentir fugir, molt bé papa, que intel·ligent.

Ell es va girar i va anar a escoltar la conversa que tenia la mare amb el policia i jo em vaig quedar allà, mirant-los, des del damunt de les escales, com un estaquirot.

"Molt bé... i ara que faig?" Vaig preguntar. Què volia fer? Volia sortir a buscar-la. Però això no anava a solucionar res... Però què anava a fer, tancar-me a l'habitació a esperar? Ficar a les xarxes socials "Eh, hola, la meva germana ha desaparegut, entreteniu-me".

Així que em vaig quedar allí dret. La mare va penjar el telèfon i va entrar a la cuina plorant i el pare la va seguir. Quan ho va fer em vaig sentir menys observat, com més lliure i vaig decidir que si entrava a la meva habitació no passava res. Quan vaig entrar vaig recordar els objectes que m'havia donat el dia abans i vaig anar corrent cap al llibre, esperant trobar alguna nota amagada o alguna cosa per l'estil. I efectivament hi havia una nota a l'última pàgina.

"Salva tot el que puguis de la meva habitació, per favor. No deixis que tiren els discs, ni els llibres. Però sobretot, salva els diaris".

Vaig anar corrent a la seva habitació i vaig agafar els diaris. Els llibres i els discs no els podia amagar perquè els pares ho notarien però això sí que ho podia fer. Els vaig amagar just on estava tota la resta i després em vaig aturar de moment.

"El joc" vaig pensar jo.

I em vaig aturar en sec, i no sé si va ser perquè la policia va trucar a la porta i va dir que havien trobat el cos o perquè vaig entendre que la nota era un acomiadament o per quina raó... Però ho vaig veure clar. La meva germana era morta.

Em vaig tancar a la meva habitació tot el dia, però no vaig plorar en ningun moment. Tot i que sabia que era real, tot i que sabia que ella ja no hi era, era com si fos tot un malson, com si no fos real. Aleshores vaig entendre que eixe no anava a ser el pitjor dia, el pitjor dia serien tots els que anaven a seguir i que ella continuaria sense estar.

El pitjor és que mai vaig somiar amb ella, mai vaig somiar que la podia tornar a veure, que m'acomiadava. Tot i que hauria estat només un somni, durant uns segons m'hauria paregut real.