Per què em trenques mà dolguda?
Jo que a tu tant he admirat...
El meu cor has destrossat
Oh bonica mà temuda.
Els teus dits abans rosats
Fosques ombres esdevenen.
Qui són doncs els que t'entenen
si no et miren consternats?
Jo plorava per somniar-te,
per poder-te conquerir...
Mes ja sé que he de patir
doncs jo mai podré oblidar-te.
Sí, dolguda mà ara blanca,
mira'm bé: contén el plor!
Puc entendre el teu dolor
mes no ets aigua que s'estanca.
Seguiràs sempre segura,
sempre jo et recolzaré
mes no sé si moriré...
doncs serà una gran tortura!
No ho entens... Ves-te'n d'aquí!
Creus entendre'm? T'equivoques.
Quan meva ànima tu invoques
ella es trenca... lluny de mi!
No ho entenc, mes vull somniar-te.
És llavors que el plor apareix
el meu món s'esgrogueeix,
decideixo que he d'odiar-te...
M'embolico en mi mateixa.
Tot s'estanca entre els meus somnis.
Que te'm mors? No te m'adormis!
Tot se'n va... ja tot s'esqueixa...
Ja ho pots veure tu nit clara
sóc la grisa por del mar
a la que et pots apropar
doncs el sol sempre emmascara.
Puc buscar-me entre paratges
que la meva ment ignora
mes meva ànima és senyora
de tan diverses imatges.
En buscar-me, sempre et trobo.
Sempre a tu, bella poesia.
El cor s'omple d'alegria!
Sóc llavors, sola em renovo.
Però els estels cendra boirosa
esdevenen, en ma vida
i llavors jo visc ferida
i m'impregno d'una nosa.
Mes sóc jo que he d'oblidar-te.
Culpa meva sempre n'és,
i en cas de que et detestés
mai viuria per odiar-te.
Oh! Ma vida mig trencada...
restableix-te sens pesar.
Pots guarir-te sens plorar
o desitges ser arrencada?
Viu i estima, vida noble.
Deixa el plor i oblida l'odi.
No pot pas ser això el que et mogui !
A tu? Bella amant d'un poble?
Si algun dia puc curar-me
de l'amor que m'oprimia
sols viuré de fantasia
i viuré sense enfonsar-me.
Doncs fins mai odi anguniós!
que dolç cor em consumia.
Llarga vida a l'alegria!
Fes d'amor un món gloriós.
