L'enyorança és ombra clara.
Ombra clara del passat.
És sentir el vent a la cara
vora el plor desconsolat.
És saber que fets que anheles,
que vivires amb delit,
s'emboliquen com les teles
en els buits del teu vell pit.
És plorar mil alegries
sense plor, sense motiu.
Sentir el fred que defugies
comprenent que ja no és viu.
És desig de terra antiga,
temps prèterits, mons passats.
El record d'aquella amiga
entre mil més d'oblidats.
És consol de vida feta
amb sergits mig puntejats.
Més el plor en la nit distreta
per la falta de brodats.
L'enyorança és vida estranya.
Vida nada pel record.
I és ben cert que no ens enganya
quan ens diu que no té mort.
