CATEGORIA D - L'ESPILL DE L'ÀNIMA

140 12 0
                                    


–Tu em veus feliç, mare?


Una simple pregunta que va desencadenar el caos. Una simple pregunta que em va salvar.Aquell matí vaig sentir com la mare ficava, amb certa dificultat, la clau al pany per obrir laporta de casa. A pas sigil·lós, em vaig atansar fins al rebedor per ajudar-la amb les bosses dela compra quan, de sobte, la porta va quedar entreoberta. La mare havia estat sorpresa per laveïna del costat, la senyora Gertrudis –una senyora d'avançada edat que vivia a Barcelona ique, de tant en tant, baixava al pis de Tortosa per visitar la família–. Entretant, àgil i espieta,vaig enganxar l'orella a la porta i la mà al pom, tot traient a relluir el meu –gensdeshonorable– talent en l'art de la tafaneria més indiscreta.


Totes dues es van quedar xerrant una estona al replà de l'escala, o millor dit, una xerrava il'altra escoltava. Mentre la Gertrudis no parava d'omplir-se la boca lloant la fortuna i lafelicitat que irradiava el seu net –un noi d'una edat similar–, la meua mare no era capaçd'articular cap mot. Silenci. Encuriosida vaig mirar per l'espiera de la porta. Ni una solaparaula desfilava per al·ludir a la meua persona. La mare simplement sostenia una mirada demelangia, que quedava dissimulada sota una mitja rialla de complicitat fal·laç quan escoltavala Gertrudis. Abstreta cabotejava. Sense treva, silenci. Un fragment de glaç gegant es vaesquerdar dins el meu ventre quan vaig albirar unes llàgrimes fugisseres, jugant a fet iamagar, davant els iris color tardor de la meua mare.


Ben entrada la tarda, mirant el crepuscle des del terrat de casa, vaig alliberar la pregunta quehavia retingut presonera als meus pensaments durant tot el dia: –Tu em veus feliç, mare?Allí, mentre veia els últims rajos del sol escapçar-se darrere les muntanyes de Caro, lesparaules de la mare van estrènyer fort les meues entranyes i vaig albirar l'últim raig com unafiligrana d'or, com si d'un senyal diví es tractés:


–No filla, no et veig feliç –va respondre amb els ulls vidriosos–. Fa temps que quan et mirono et reconec. Els teus ulls divaguen sense un rumb clar. Hi ets de cos però no sé on és el teuesperit, el teu tarannà alegre. On ets, filla meua? Què o qui et va desdibuixar l'ànima? –vasentenciar acaronant-me la galta amb una mà tendra i càlida–.


Sense perdre punt, el matí següent vaig relatar, fil per randa, els fets del dia anterior a laGàlata. En acabar de parlar, ella em va dir que amb recança, feia també seues les paraules dela meua mare. Tot seguit, la Gàlata va tancar els ulls amb força, va fer una inspiracióprofunda i, amb el dit índex, es va tocar l'entrecella en senyal de que un pensament indòmitestava a punt d'emergir: –Has sentit a parlar dels espills de l'ànima bona?


La Gàlata era arqueòloga, amant de la mitologia i, per sobre de tot, la meua millor amiga.


–A vore –va reprendre la Gàlata–, durant les excavacions arqueològiques que vam fer davantla catedral de Tortosa, vam trobar diferents espills romans que s'utilitzaven als temples.Recordes? El seus marcs de plom imitaven la silueta d'un crater amb grans de raïm.–Sí, en vau trobar tres, els vam veure a l'exposició permanent de la Cota Zero.–En realitat, se'n van trobar quatre...–Com quatre? A cap lloc se'n va fer ressò i tampoc surt documentat.–Però sé de ben cert que van ser quatre perquè un me'l vaig emportar jo.Sense ser arqueòloga, vaig quedar estupefacta davant d'aquella confessió, com si d'una novatroballa es tractés.–Vas robar?! –els ulls se'm van obrir com a taronges–.–Pst! Tot té la seua explicació. El quart espill el vaig trobar soterrat prop d'un altar de pedra i,al darrere, tenia la inscripció en llatí Bona anima. Curiosament, era l'únic que preservava elvidre, immutable al pas del temps, sempitern. I ho vaig veure clar, la llegenda era certa, lamitologia cobrava vida. Ho havia de mantenir en secret! –gairebé extasiada–.–Quina llegenda? De què estàs parlant?–Dels espills de l'ànima bona. Veuràs, segons la mitologia romana, aquests espills tenienpropietats, diguem, místiques. Havien estat tocats per la deessa Minerva, deïtat de la saviesa.


Qui tingués la valentia de mirar-se a l'espill i la voluntat de coneixe's, veuria reflexada laseua ànima. És clar, no tothom està preparat per fer aquest viatge intrínsec de constitucióíntima, no tothom és capaç de fer front al judici del seu fur intern.


Em vaig quedar mirant-la, amb el cor compungit però ardent i encuriosit.


–Per una banda, aquest espill on és ara? I per altra banda, què té a veure tota aquesta històriaamb mi? Ja que m'has fet còmplice de robatori, almenys, deixa'm treure l'entrellat de totplegat.–Està a la Cova Petita d'en Rubí. Una cavitat que es troba a uns metres de la famosa Covad'en Rubí, on la també mitològica, Cucafera, custodiava la seva ferocitat. Em va semblar unbon lloc on salvaguardar un tresor. Mira, honestament penso que fa força temps que no etsfeliç, si més no, és el que reflexes per molt que tu ni te'n hagis adonat. Sigui com sigui, no homereixes. Sembla que la teua ànima estigui perduda i crec que l'espill pot ajudar-la a trobar elseu camí. Què me'n dius? Ens enfilem direcció la serra del Boix?Vaig lluitar a contracor amb la idea de que la llegenda contada per la Gàlata no era un simpledeliri, però com si d'un impuls instintiu es tractés, li vaig donar la meua mà, vaig tancar elulls i els meus llavis van formular la paraula clau de quatre lletres: –Anem.


Durant el camí, milers de sentiments colpejaven amb força el meu pit i voletejaven fort pelmeu pensament. Estava a punt de conèixer-me de la manera més nua i crua. Quan vam arribaral lloc, la Gàlata va mirar-me i em va somriure amb la tendresa en què ho faria una mare.–És allí! –va assenyalar sent el meu nord–.


Vaig entrar a la cova i uns metres endins vaig trobar l'espill, tímid sota un llençol. El vaigdestapar, el vaig posseir i em va mirar als ulls.


Tot seguit, el meu propi reflex em va engolir amb la força de l'espetec d'una tempestad'agost. El món se'm va capgirar. Em veia a mi, des de fora, com una mera espectadora. –"Lacara és l'espill de l'ànima"– em vaig dir a mi mateixa. Les expressions del meu rostre feientraços de melancolia. La mirada era trencadissa. Les parpelles inferiors reposaven sobre unatristesa moradenca, de mitja lluna ombrívola. Els riures amb la família i els amics erenapàtics. Sí, em vaig veure per primer cop a ulls del món i la vaig veure a ella, la meua ànima.Petita, indefensa, mirant-me arraulida fent un crit d'ajuda silenciós.


–Ànima bona, en quin moment el meu cos i tu vau esdevenir antítesi? Quan vau convertir-vosen un oxímoron tangible dins un mateix vers? –catarsi–.I ella m'ho va mostrar. Em va travessar el cor i va submergir els meus ulls fins convertir-losen un aiguaneix de records, de pensaments eteris, per uns instants, de caos dignificat. Allí vanbrollar els afluents que havien negat la meua ànima: el divorci d'uns pares, una relaciósentimental viatjant a la deriva i uns estudis sense vocació. La vida em donava una novaoportunitat cabal. Amb un ampli somriure, d'orella a orella, em vaig preguntar a mi mateixa:–I ara què, ofec de l'ànima? Regent de tempestes i vents alisis. Quan comencem larenaixença d'aquest joiós i pobre esperit?

Premi Llibresebrencs.org 2024Unde poveștirile trăiesc. Descoperă acum