Injustícia. Això és el que passa. A Tèral, al poble on visc, hi regna la injustícia. El meu nom és Alzina, i el meu poble ha estat ocupat.
Deixeu-me que us situï, vaig néixer un 16 de maig a les 23:58, feia una nit de pluja suau i els habitants de Tèral dormien plàcidament a casa seva, quan de sobte un plor va trencar el silenci. En aquell mateix moment, un infant va arribar al món, jo, una nena primeta, amb un rostre plàcid, uns quants rínxols de color marró i uns ulls desperts de color festuc, vaig néixer.
Tèral, era un poble conegut per la seva riquesa en territori i minerals. Allà, la meva vida passava lentament, i d’una forma molt bonica. Anava a l’escola, però no m'agradava, igualment, tampoc hi tenia amics. Jo preferia quedar-me al jardí de casa o al camp del costat per observar a les formigues fent fila per anar al cau.
Tot anava bé fins que un dia, quan jo portava 12 primaveres viscudes, la desgràcia va arribar. Els soldats de Kimana, un país veí i molt ambiciós, va sembrar el pànic a Tèral.
En aquell mateix moment, jo estava al meu cau, dins de la cabana de l’arbre del jardí, era un arbre tan alt que des d’allà, podia veure tot el poble sencer. Podia veure tant enllà que vaig veure les tanquetes dels soldats Kimana, distingides per la bandera vermella que portaven tots. Tan aviat com ho vaig veure, el cor se’m va omplir de por. I em vaig espantar molt. Vaig baixar corrents de l’arbre per avisar al pare i a la mare. Quan els vaig trobar i els hi anava a explicar, un soldat va tombar la porta, i en aquell mateix moment, vaig saber que estàvem perduts, i uns sentiments de depressió, dol profund i ràbia, em van envair.
Si ho hagués vist abans i hagués corregut molt, potser ens hauríem salvat, vaig pensar impotent.
Els soldats ens van agafar de mala manera, i ens van portar a la plaça, igual que a tota la resta del poble. Al mig hi havia un tro farcit d’or, amb el rei de Kimana assegut al damunt, el rodejaven una trentena de soldats armats. Al palmell de la mà, el rei sostenia un pergamí. Quan tots els habitants de Tèral van ser a la plaça, el rei va començar a parlar.
―Estimats ciutadans de Tèral, sé que hem vingut sense avisar, i espero que aquesta visita no us hagi estat desagradable. No obstant, us faig saber que a partir d’avui quedareu sotmesos a les meves ordres, i que qualsevol persona que es rebeli ja sigui volent escapar o contra mi, rebrà un càstig segons la magnitud del que hagi comès. Aviso que la mort és una bona solució contra qui es rebel·li.
Quan vaig sentir les paraules “sotmesos a les meves ordres” se’m van negar els ulls i tenia unes ganes boges de cridar molt fort i de fugir corrents, però sabia que allò no ho podia fer si volia seguir vivint.
En acabar el discurs, el rei va desplegar el pergamí que tenia a la mà i el va mostrar a tothom, era un mapa amb Kimana al mig i diferents pobles al seu voltant, entre ells Tèral, n’hi havien uns que tenien una creu a sobre. Tot seguit, va agafar un color vermell i va fer una creu a sobre el poble de Tèral.
―Un més―va dir.
I per segona vegada, la tristesa em va envair i em van venir ganes de plorar. Com podia ser tan cruel?― em preguntava jo.
Tot seguit, el rei de Kimana va tornar a parlar.
―I ara tothom a treballar, que la feina no es farà sola, au, de pressa.
Altre cop, els soldats ens van agafar, i lligats, a tots els ciutadans de Tèral, tant grans com petits, ens van portar cap al camp, on allà ens van donar una fals per segar el blat de tots els camps que el poble de Tèral posseïa. Mentre estàvem segant el blat, vaig veure com una guineu es passejava pel camp, feliç, contenta i gaudint de la seva llibertat. En contemplar allò, em van venir aǹsies de rebel·lar-me i ser lliurement feliç, però sabia que això no ho podia fer si volia seguir vivint. El vespre va arribar, i per fi, sense haver begut ni haver menjat res, vam acabar la feina, i per això, ens van donar una llesca de pa a cada un dels treballadors. Mentre nosaltres passàvem gana, a la plaça, el rei de Kimana, s’estava fent un banquet gegant, del qual va deixar la meitat del menjar.
