Sere'm dues estrelles [ Mini Història]

capítol 1

- Corre que farem tard. Avui és un dia especial podràs conèixer al teu promès, probablement, serà el dia més important de la seva vida!

- No sé…No em tindria que casar amb l’home que estimo?

- Carinyo, el teu pare ha escollit a un home ideal per a tú! Segur que l’acabes estimant.

Després de dir això es poden sentir les veus dels convidats. Ja estan aquí.
- Ja han arribat! - Després d’això, surt disparada de l’habitació i rep als convidats.

<<A vegades em pregunto si la gent tindria interés en mí si no fos bonica. La meva enfermetat em fa encara més dèbil del que sóc, el meu pare no em deixa sortir si no vaig amb acompanyant. La gent només em mira de lluny, mai em venen a parlar.
A vegades em pregunto si sóc una persona o una flor, una flor inùtil que no es pot defensar, una flor que amb una ràfega d’aire surt volant. Sóc una flor, puc ser observada, se’m pot fer servir per decorar a algú, soc bonica però en qualsevol punt em marciré i ja no serviré de res. >>

La curandera de la tribu ha fet de tot però la meva enfermetat no té cura, probablement, moriré als 22 anys o fins i tot abans. Aquesta malaltia afecta al meu cos, a vegades em costa aixecar-me del llit, mai he pogut fer res sola per por a què em fallin les cames i tinguem un disgust. Hi haurà un punt en el que afecti a la meva vista, desprès a la respiració i, finalment, acabaré formant part d’un cel estrellat.

- Gràcies per venir, per nosaltres, és un honor que la tribu del sur s’hagi molestat a venir fins aquí per conèixer a la meva filla.

- Ens han parlat molt bé d’ella, segur que Nilak l’adora.

Després Niisa em fa una senyal perquè surti i per a què els convidats em puguin veure. Somriure i escoltar, parlar si em parlen, és tot el que haig de fer.

Entre aquesta gent no hi ha molta cosa per veure, es veuen igual a nosaltres, només que la seva tribu és més gran, la veritat no sé ni qui és el meu promès.
Els meus ulls es fixen cap a la foguera que es troba al mig. Ens col·loquem en cercle al voltant d’una foguera, cada tribu pel seu costat. Els líders se senten de manera que quedin un davant de l’altre, la dona al costat i els fills al costat d’ella. Començo analitzant la família del líder, després miro els seus servents. La meva mirada coincideix amb la d’un d’ells, deu ser el que porta les pertinences de la família. Té una mirada força amenaçadora, no li veig molt la cara però deu ser força lleig.

- Entenc, el meu fill no podrà acompanyar-la i m’han dit que la dona que s'encarregava de cuidar-la ja no està disponible, proposo deixar-vos un dels meus homes per ajudar-la.

- Valoro la vostra ajuda però no deixaré a la meva filla en mans d’un home qualsevol.

- Si us plau, Ukalliq, deixa que almenys te’l presenti.

Fa una senyal i el noi que estava prèviament observant s’aixeca.
Un noi no força alt, amb la cara tapada pel pelatge de la caputxa que porta ficada, bàsicament només es poden veure els ulls els quals, amb la llum de la foguera, es veuen d’un color avellana. Al treure’s la caputxa se li poden veure unes marques a prop de la boca.

- Què li ha passat?- pregunto.
Res, és només una marca de naixement, a què és curiós?

- No serà contagiós, veritat? - diu mon pare; jo també m’he fet la mateixa pregunta.

- No, no, són només taques a la pell, però us asseguro que és un dels joves més leials que tinc. És orfe i és com un fill per a mí, és clar si la vostra filla no se sent a gust, doncs res…

Mon pare em mira expectant la meva resposta, es nota que aquest noi no li agrada.

- A mi em sembla bé, si es tan lleial no veig cap inconvenient.

Després d’això li assignen una habitació al nostre convidat ja que tindrà que estar a prop meu. El meu pare està molt ocupat encarregant-se de la tribu aixì que sempre tinc assignada a alguna persona perquè vigili que no em passi res.