GRUES DE PAPER

VI. Connor

Perdó per haver tardat tant en publicar, he estat en mig d'un bloqueig tan lector com escriptor i no em venia de gust, a partir d'ara intentaré publicar un capítol per setmana.

:)

Gràcies a tots per estar seguint aquesta història i per aguantar que tardi tant en escriure, sobretot a la meva amiga i més fidel seguidora Carolina, merci Carol <3

Em crec famosa o algo jajajaj. Va, no us faig esperar més!

...

Ja havien passat cinc dies des que li vaig dir a Mia que no podia quedar, des de llavors ella i jo parlàvem pràcticament cada dia; ella m'explicava com li anàven les classes i tot el xafardeig del seu curs, estava al dia de tot el que passava al seu institut, i m'encantava: qui hauria de dir que el tal Kevin lligava tant... Jo la informava de tot el que em deien els metges i de la noia que portava dies lligant amb mi per instagram, jo li deixava clar que no volia res, però a la pobra no li quedava clar. 

Al dia número quatre, els doctors van detectar que tenia apendicitis, res del que preocupar-se sobremanera, però m'haurien d'operar. Al dir-li a la Mia què em passava va semblar que li digués que no sobreviuria, però no em va sorprendre, de fet, en aquells quatre dies la havia conegut més que a qualsevol persona que tingués el plaer de conèixer, i havia descobert que era una miqueta exagerada. Va insistir en venir-me a veure però jo em vaig negar, no volia que em veigués en aquelles condicions; l'objectiu era agradar-li, no que sentís pena per mi. 

Portàvem tres quarts d'hora parlant quan vaig sentir un parell de copets a la porta de l'habitació. 

-Mia, crec que he de penjar, acaben de trucar a la porta per portar-me el dinar i donar-me els medicaments- vaig dir mentre m'acostava a obrir la porta-, parlem després?

-Després no puc, tinc entrenament.

-Entrenament?- vaig preguntar encuriosit, no havia comentat res sobre cap esport.

-Sí, jugo a volei, no t'ho havia dit?

-No.

-Doncs sí, ostres pensava que t'ho havia comentat.

-Doncs es veu que no- Vaig contestar, encuriosit

-Va, no et molesto més. Demà parlem!

-Fins demà!

Vaig penjar i vaig desviar la vista cap al doctor que acabava d'entrar per la porta i que em llançava un somriure divertit.

-És aquella noia amb la que parles i que no em vols dir qui és?- Em va dir el doctor Moore, l'únic de la planta que no tenia cara de pomes agres.

Vaig negar amb el cap, esperant que s'ho creigués, desafortunadament, no va ser el cas.

-Ja...- Va dir, incrèdul- No cal que m'ho diguis, ja ho acabaré descobrint-. Va sentenciar, segur de si mateix.

                                                                                             ***

El migdia va passar sense incidents, durant la tarda va venir un amic a veure'm, no va passar res fora del comú, tret que va venir la Dra. Smith, la doctora més amargada de l'hospital a dir-me que demà mateix em podrien operar, jo li vaig dir que per mi no hi havia cap problema, però ella em va indicar que els meus pares haurien de firmar no sé quins papers autoritzant als metges d'operar-me, o sigui que fins al vespre, quan va arribar la meva mare, no van poder confirmar l'operació, i es clar, cada cop la aplaçaven més, ja que degut a que la operació encara no estava autoritzada, altres pacients anaven ocupant quiròfan, o sigui que, al final, la operació es va d'haver de programar a les nou del vespre.

Jo estava assegut al petit escriptori de l'habitació quan em va arribar una notificació que m'informava que tenia una videotrucada entrant, com no, de la Mia.