GRUES DE PAPER

III. Mia

Ja havien passat cinc dies des de lo de la biblioteca, i ja havia perdut tota esperança de que el noi misteriós m'escrivís. Potser no estava interessat, o... potser no va veure la meva firgureta de paper.

Tia, com vols que no el veiés? Li vas tirar davant dels nassos

Tens raó subconscient.

Llavors, què podia ser? Potser li feia vergonya...

En aquell precís instant vaig sentir la porta de l'entrada, la meva mare saludant a algú i seguidament unes passes pujant les escales: L'April, probablement.

Efectivament, sense picar a la porta, la meva millor amiga es va presentar davant de la meva habitació i seguidament es va asseure al meu llit. Portava una dessuadora blanca amb la cremallera oberta que li vaig regalar pel seu aniversari després de que estigués els dos mesos anteriors queixant-se de que en necessitava una pels seus outfits i no sé quines històries més, també un top negre bàsic i uns texans del mateix color esparrecats. Jo simplement portava uns pantalons de pijama de cotó i una dessuadora de publicitat. Un monyo mal fet acollia tots els meus cabells al damunt del cap, excepte un parell de cabells que em queien de manera desordenada per davant de la cara. Sabia perfectament què hi feia a casa meva.

-Deies que tenies cotilleo, no?

Sospites confirmades. Cinc minuts abans li havia enviat un missatge que deia que li volia explicar una cosa, ella havia decidit deixar-me en vist i venir a invadir casa meva.

Vaig deixar anar una riallada.

 -Recordes que el dia de la festa de pijames vaig anar a la biblioteca a estudiar per física?-ella va assentir amb el cap- Doncs mira...

Vaig començar a explicar-li tot el que m'havia passat.

-Va en serio? Una grua de paper?- Va protestar ella

-És original...- Em vaig defensar, espantada de no haver-la cagat.

-I romàntic!- Va acabar ella, sincerament, va ser un alivi, però...

-Romàntic? Un tros de paper amb forma d'ocell?

Ella va assentir amb el cap, entusiasmada.

I, com si de màgia es tractés, en aquell precís instant em va vibrar el meu telèfon, vaig mirar la pantalla i me'n vaig adonar de que, el missatge que m'havia arribat era d'un número desconegut . Vaig girar la pantalla del mòbil cap a la meva amiga, ella va deixar anar un crit afogat.

Era una foto, hauria d'obrir-la?  

-A què esperes? A que el pobre noi t'envï senyals de fum? Obre'l!- Aquell comentari de l'April va aclarar les meves sospites.

Em va arrancar el telèfon de les mans.

-Si no l'obres tu, l'obro jo.- Va declarar

I seguidament va obrir el Whatsapp, i a continuació va clicar...

-Espera, espera. I si no és ell?- La vaig parar

-A veure, tu li has donat el teu número a algú més?

-Ja...- Vaig raonar- Va, obre'l

I la imatge que contenia aquell missatge s'em feia familiar: La meva grua de paper. Però a sota hi havia un missatge i deia:

Ja et segueixo a insta

La meva millor amiga i jo vam afogar un crit a la vegada. 

-Què faig?

- Resar un Pare Nostre i tres Ave Maria-. Vaig posar els ulls en blanc davant del seu comentari sarcàstic- Contestar et sembla una bona opció?

- Si, si... però què li dic?

I l'April em va tornar a agafar el mòvil, va obrir la xarxa social i va entrar a la safata de notificacions. A partir d'aquell moment no vaig poguer veure el que feia amb el dispositiu però a jutjar pel què em va ensenyar després m'en vaig poguer fer una idea: 

-És aquest?- Em va preguntar, mentre girava la pantalla cap a mi, en la qual apareixia un noi amb banyador a la platja i es passava una mà pels cabells molt rotllo Justin Bieber.

Vaig assentir.

-Està bo.

-April!

El pitjor -o millor de tot- era que a la meva amiga raó no li faltava, el noi era considerablement guapo, per no dir guapíssim

-Què? Si és veritat, és veritat.- Va sentenciar- I... Seguir- Va dir al mateix temps en què clicava el botó de seguir: no, la originalitat no era lo seu. - Connor...- Va llegir en veu alta el seu nom, o com a mínim segons el seu nom d'usuari- Té nom de senyor de vuitanta anys, divorciat, amb tres fills i nou nets.

-Connor  és maco- Vaig defensar de mala gana aquell nom que realment m'agradava.

-Si tens més de seixanta anys no està malament

Vaig posar els ulls en blanc.

-Deixa'm a mi- Vaig finalitzar

Vaig agafar el meu telèfon, i vaig clicar el cartellet blanc on posava "missatge" i li vaig escriure:

Noi de la biblioteca?

Em va contestar a l'acte:

Noia de la biblioteca?

Estic segura de que quan l'April va veure el somriure que se m'havia dibuixat al rostre va endevinar de què es tractava.

-Mare meva, heu llegit massa- va criticar la meva amiga mentre jo en aquell moment era la paraula "felicitat" personificada

Vaig somriure. A continuació les dues vam afogar un crit, dirigint la nostra mirada cap a la pantalla.

La mateixa, encara q prefereixo Mia :)

Connor

Jo ja no sabia què més dir, i al veure que ell tampoc afegia cap comentari ens vam desconnectar.