Ja fa temps, que no penso en res, em quedo mirant al cel i dallà no em moc fins que la llum sen va. M'agrada quedar-me contemplant les magnifiques vistes, però abans era més divertit, amb ella al meu costat... Molts anys es podria dir que vam estar juntes, no res, simplement amigues a les que lis agradava viatjar, de vegades al sud, d'altres al nord, d'estonetes a l'est i unes altres a l'oest. Tot això, era perfecte, la millor vida possible per a mi. Si tan sols ella estigues aquí encara seria genial, però ella és com un núvol que vola pel cel, ella es mou i sen va i el cel sempre es queda esperant... Fins que un dia el meu núvol va voler marxar sense mi.
Després de molt de temps, el meu núvol va tornar volant, simplement per dir-me tot el que li havia passat. Van passar dos hores entre paraula i rialla, que em va anunciar el seu final. Sempre em va tenir informada per tinta i paper, però mai em va explicar lo greu que era la seva situació. Tot seguit, el poc ànim que li quedava al meu vell cos, va desaparèixer com els núvols. Durant aquella trista tarda, vaig poder contemplar el millor capvespre que havia vist en 70 anys, on la nostra historia va acabar.
Aquell dia vaig aprendre una cosa molt important. La vida és com la brisa, tu, pots ser un núvol, que ets deixes bellugar pel cel i jugues amb el vent, o, pots escollir quedar-te sempre al mateix lloc. De tant en tan, hem de canviar el nostre punt de vista, la nostra forma de pensar, però sobretot la manera destimar. Segurament, el meu estimat núvol, es va marxar perquè jo no lestimava com ella necessitava... Si encara pots canviar la teva forma destimar a algú, afanyat, que tu encara ets a temps.
Paraules dun diari, 1988.
Sara.
