Vas ser tu la que em vas motivar a escriure. Una història que em va motivar i va agradar-te va ser suficient. Moltes coses em passaven pel cap de camí a un lloc proper, on esperava trobar-te. Estava completament perdut i confós, amb els nervis a les cames i les inseguretats sobre el meu cos als meus ulls, els braços no feien altra cosa que tremolar-me. Feia temps que no m'agradava el que veia al mirall, però aquell sentiment es va fer molt més present mentre m'observava des del retrovisor del vehicle que em portaria al lloc on, al meu cap, seria feliç. La poesia que va quedar-se als primers dies ja no tenia entrada al meu cervell, ja que m'obligava a no pensar. Tot passava millor quan no pensava.
Trobar-me amb tu era l'única cosa que em va motivar a aixecar-me un dia més. Un dia més. Sovint em preguntava si valia la pena estar un dia més. Quin sentit tenia? El cas era que des que em parlava amb aquella noia, volia estar viu, doncs em sentia més complet que mai. Com un ocell que aprèn a volar per primera vegada i nota com el vent l'aguanta i li xiuxiueja que tot anirà bé. Com la brisa que abans el molestava ara passava a través d'ell i l'acariciava les plomes suaument, amb cura de no fer-li mal.
Set missatges més tard aquella matinada la van fer una de les pitjors. Aquella noia em començava a agradar, no ho volia reconèixer, però se'm feia difícil ocultar-ho. Ella es trobava en una situació en la qual havia d'escollir entre passar el dia amb mi o amb algú de la seva família a qui li devia molt. Seré sincer, em va fer mal que no em tries a mi, però en el fons sabia que era el més lògic i ella no tenia la culpa de res. Se'ns havien complicat les coses i la meva estupidesa les va dificultar encara més. La complexa situació va finalitzar amb un "al final em quedo". Va lluitar per quedar amb mi i no volia fer-la passar per cap mena de mala situació. El meu cor bategava egoisme i el meu cervell pressió pel que m'esperava.
Una vegada em vaig trobar entre les cases que acompanyaven la carretera i vaig posar-me dempeus a la vorera vaig saber que no hi havia torna enrere. Mentre dubtava si escoltar una mica de música de camí i preguntava si anava ben encaminat, en baixar la pantalla del mòbil la vaig veure. Una noia, vestida amb un vestit rosa que li quedava preciós i un cabell llis, saludava a l'altre costat de la vorera. Els cotxes que passaven dificultaven la meva arribada i no sabia gaire bé com reaccionar. Quan per fi vaig situar-me al seu costat no vaig poder evitar ensumar l'olor que desprenia. Em posava els pèls de punta.
