ELIANA EVERYN

- Dia 21 de juny de 2036. Sóc en un lloc, com ho diria? Desagradable. Sóc en un lloc il·luminat i poderós, tot el contrari de com he viscut tota la meva vida, en la foscor i amb la falta de tot. Però avui, en canvi, sóc aquí amb tota la premsa, en directe per la televisió, tothom vol saber de la meva vida. Fins ara, ningú li havia donat importància, molts no sabien ni qui era. Però, bé, si insistiu... 

6 de juny de 2036. “Estàs segura que estàs preparada per revelar els teus secrets al món Eliana?” em va preguntar ell. M’intentava fer xantatge i ho sabia molt bé. Per desgràcia tinc la mateixa qualitat de persuasió. Però enlloc de deixar-me convèncer, vaig respondre: “I tu ho estàs?”.
Per primera vegada a la vida vaig fer el que havia de fer per tothom, no només per a mi, i vaig prémer el botó que em va alliberar de tot el que pes que portava carregant des de que era petita, el botó que a la vegada ha fet que avui estigui aquí. En aquell moment, vaig revelar tots els secrets del govern, per tant, també els meus i els del meu passat, però abans que s’interpretin malament, us faré el favor de explicar-vos-els jo mateixa.

Aquesta és una historia que mai he explicat, la meva història. Que he repetit dins el meu cap, si. Que he somniat, si. I que he tornat a somniar, també. 
Em dic Eliana Everyn i vaig nèixer el 15 d’agost del 2012 a Indian Hills, Kentucky. Tinc el cabell negre com la nit, la pell blanca com la neu, els ulls d’un blau grisós i mesuro prop d’un metre setanta.

Els meus pares van morir en un accident de cotxe quan jo tenia cinc anys, o això em pensava jo. Dos mesos més tard, em van portar a un orfenat on vaig viure-hi fins als divuit anys. Però no era un orfenat qualsevol. 
Allà, em van entrenar per ser de les poques noies en el món capaces de matar i no tenir remordiments, una de les poques noies amb unes habilitats impressionants en arts marcials i armes. Per fer-ho però, el més important era que no tinguéssim relació amb ningú, per tant, vivíem allunyades de tot i de tothom. 

He fet moltes coses dolentes des de que era una noieta de només tretze anys, i havia d’acabar d’una vegada amb tot el que odiava des de que vaig cometre el meu primer delicte, el meu primer assassinat com a espia per a la unitat més secreta del govern, el MCI.
El dia següent però, quan jo i les altres nenes ens vam aixecar el matí ens van fer somriure, pintar-nos les ungles i trenar-nos el cabell, com totes les nenes corrents, com si no recordéssim el que havia passat el dia abans. 
Als setze anys, vaig descobrir que el creador d’aquesta organització era ell, el meu pare, que casualment no havia mort en aquell tràgic accident.

No em mireu amb aquestes cares si us plau, la majoria dels que sou aquí amb mi sabíeu de la existència del MCI, fins i tot molts en sou part, però sou famosos, no us alarmeu, no us passarà res.

En canvi, a mi que se’m posaria a la presó ràpidament sense judici previ, tampoc m’hi posareu. Sabeu perquè? Teniu massa por d’enfrontar-vos a la noia de vint-i-tres anys que teniu al davant, un altre no la tindria, però sabeu com he crescut, és creació vostra. 
A més, em necessiteu. Em necessiteu bàsicament perquè el món no continuarà dret sense mi. El món és un lloc vulnerable, i vosaltres ho sabeu. I encara que jo hagi contribuït a que sigui així, també sóc la més indicada per defensar-lo. 
Bé, jo ara mateix m’aixecaré de la cadira on estic asseguda i sortiré per aquella porta. I, si en algun moment em voleu posar a la presó, endavant, sabeu on trobar-me.