Tu eres de matemàtiques
I jo de llengües.
Tu et perdies calculant els dies i les trobades,
Mentre que jo m'alegrava de veure't per ventura.
Jo amb el nas ficat entre els llibres,
Llegint-te poesies.
I tu volent mesurar-me la curvatura dels llavis.
No podia ser: tot i que existeixi l'àlgebra,
Els números no casen amb les lletres.
Encara que jo vaig aprendre a sumar-te
Sempre als meus pensaments, sense adonar-me'n,
I a restar les meves pors, perquè no ens estorbessin.
Tu, fins i tot, a deixar de parlar en imperfecte
I començar a parlar en presents d'indicatiu.
Vam acabar trobant l'equilibri perfecte.
Sí, al final vam resultar ser exel·lents mestres
I millors alumnes.
Som un garbuix de contradiccions,
Malgrat tot, el caos va resultar meravellós.
Confesso que tot el que he escrit per justificar
Haver separat les nostres variables vitals eren excuses.
Jo crec que el problema va ser
Que fessis tantes faltes d'ortografia...
PD. "T'estimo" s'escriu sense hac.