A les Rambles, dos homes amb gavardina i un barret que manté els seus rostres a la penombra, passegen discretament per la vorera lateral. No parlen, només observen els moviments al seu voltant mentre caminen.
Al centre de la Rambla, un jove reparteix la Solidaridad Obrera, la Soli, el diari anarquista, que ha patit els últims dies la censura del govern de la República per apaivagar els dos extrems, anarquistes i feixistes, però que ha afegit a última hora un full amb les consignes de la CNT per als seus centenars de milers d'afiliats. Comencen a aparèixer els primers vehicles requisats pels treballadors, que duen escrites amb guix les sigles CNT-FAI en grans lletres al capó i als laterals. Per allà on passen reben ovacions i salutacions eufòriques dels veïns i vianants als crits de Visca la CNT, Visca la FAI!
Al Carrer de Fivaller, a pocs metres d'on es troben els dos homes, se sent una gran trencadissa de vidres. És l'aparador d'una de les armeries que els anarquistes comencen a assaltar, buidant i enduent-se tot el que troben per armar-se, en una acció desesperada d'última hora davant la negativa de les autoritats d'entregar armes el poble per afrontar el cop d'estat. A les Rambles, l'habitual to festiu d'una nit de dissabte de juliol s'ha convertit en corredisses d'obrers armats o a la recerca de fusells i d'informacions i consignes. Les ràdios que sonen pels altaveus han deixat de radiar músiques alegres per donar pas a greus discursos que alerten del perill i inciten a l'acció. Tota la ciutat sembla estar desperta i alerta.
— Ja hem vist prou, President, tornem a Palau. — diu un dels homes a l'altre.
— Si, ja hem vist el que havíem de veure. Volia respirar l'aire dels carrers de la ciutat en aquesta hora tràgica, i ja me'n faig una idea. Realment, el poble està preparat, molt més que nosaltres, tot i no haver-li donat ni un sol fusell. I nosaltres en canvi no ho estem gens... Ni tan sols com a l'octubre del 34...
— En Llano diu que estiguem tranquils, que tot està en ordre a les casernes... I els Guàrdies d'Assalt tenen un dispositiu que ara ens explicarà en detall l'Escofet.
— Quin idiota en Llano. La CNT sembla millor informada que nosaltres i que ell mateix sobre els seus propis subordinats.
— Si, realment... Els anarquistes tenen milers d'homes desplegats pels carrers i davant les casernes.
— Però estan desarmats... Com s'ho faran? Serà una carnisseria! Com plantaran cara a l'exèrcit i els seus canons? No creus que els hauríem de donar armes?
— Ja saps què penso. No en tenim prou ni per a nosaltres, no els les podem donar al poble, Lluís. I qui sap si serà pitjor el que facin ells armats o el feixisme...
— No diguis això, Ventura! Saps prou bé que el poble té moltes més raons que els feixistes per capgirar-ho tot i acabar amb nosaltres i aquesta República que tant prometia i tant ha decebut... La matança de Casas Viejas, no té nom... Ni el bienni negre o lo d'Astúries i la repressió dels fets d'Octubre... Tan fa que a Catalunya sempre guanyem les esquerres, que si a Espanya manen els feixistes, ja sigui des de les Cortes o per les armes, estem fotuts! I els inútils de Madrid, amb una reacció encara més tèbia que la nostra, collons...
— Si, diuen que anit, quan li van dir a en Casares que estava havent-hi un levantamiento, tot el que se li va acudir dir va ser: si ellos se levantan, yo me acuesto. Quin irresponsable! Però pensi's bé això d'armar el poble, President. Hem de respondre al cop d'estat des de la institucionalitat... Si no, estem fotuts i amb dos fronts alhora: feixistes a una banda i anarquistes a l'altra...
— Però de quina institucionalitat em parles, Ventura? Si amb l'aixecament de mig exèrcit, l'estat espanyol i la Generalitat som paper mullat! Bé, en tot cas ja és massa tard, la lluita ja ha començat. Tornem a Palau!
Els dos homes, seguits a pocs metres de dos escortes, acceleren el pas pel carrer Fivaller, passant per davant de dues armeries saquejades. És el moment de saber des del Palau de la Generalitat què està passant als quarters militars i al carrer. Totes les decisions que el President prengui, i fins i tot, les no decisions, poden passar-li una factura molt alta les properes hores. On el seu cap serà, sens dubte, un dels primers a ser demanats tant per feixistes com per anarquistes. Li caldrà meditar bé cadascuna d'aquestes difícils decisions davant les quals la història l'ha tornat a situar.
A la Generalitat, un nodrit grup de guàrdies d'assalt els espera, protegint el vell edifici, un dels objectius centrals dels militars sublevats, amb el President mort o detingut. En veure'l arribar al costat de Ventura Gassol, el Conseller de Cultura, Frederic Escofet, cap dels Mossos d'Esquadra, la força militar més fidel i propera als catalanistes que governen la jove Generalitat republicana, respira tranquil.
Després de la salutació protocol·lària, Escofet acompanya Companys i Gassol escales amunt fins al despatx del president, on els comunica:
— President, les tropes estan començant a sortir dels quarters. Tota la guarnició de Barcelona ja està revoltada. Fa pocs minuts un dels policies que vigilava les casernes ens ha trucat per dir-nos que el regiment de Pedralbes està sortint, dirigint-se cap al centre per la Diagonal.
— Mare meva...
— D'altra banda, els anarquistes estan al carrer, armats com han pogut. Han assaltat armeries...
— Si, ho hem vist...
— Han aconseguit fusells de l'intent de sublevació d'en Macià, dels miners d'Astúries i d'alguns vaixells del port que van robar ahir. Vigilen les casernes i estan apostats a cantonades, portals i terrats... Però no ataquen els quarters, els estan deixant sortir. El que ens sembla una bona estratègia que enllaça amb la nostra: nou destacaments amb guàrdies d'assalt i de seguretat que tallen les vies per on han de passar per desplaçar-se de les seves cinc casernes perifèriques cap al centre. La lluita serà dura, però tinc fe en la victòria de la nostra sagrada causa.
— I a més d'això, què més creu que hem de fer, comissari? — pregunta Companys dirigint-se al penjador per deixar el barret i l'abric.
— Bé, en primer lloc, per tal d'evitar que els rebels puguin apoderar-se de vos, com al 6 d'octubre, crec que estareu més ben protegit al meu costat, a la Comissaria General d'Ordre Públic. A més, la seva presència en aquest punt de comandament aixecarà la moral dels combatents. Si li sembla bé, hi hauríem d'anar l'abans possible i sense fer-ho públic. Heu de confiar en mi com jo confio en el resultat d'aquesta lluita fratricida que ens imposen. Serà un honor poder viure junts aquests moments exaltats en què estan en joc no només les nostres vides sinó també els destins de Catalunya i de la República.
— Entesos. Deixi'm despatxar abans uns assumptes aquí a Palau i radiar un comunicat d'alerta al poble. I tan bon punt tinguem la situació militar més controlada, tornaré aquí, que és on ha d'estar el President. Però digui'm, quina és, amb més detall, la situació dels sublevats?
— Bé, com sap, tot i que el programa del Front Popular estava lluny de ser extremista, just després del seu triomf fa sis mesos, una coalició reaccionària formada per la majoria dels oficials de l'exèrcit, la jerarquia de l'Església, els feixistes, els monàrquics de Joan de Borbó, els tradicionalistes i l'alta finança, va començar a conspirar contra el govern dels partits republicans moderats...
— I no s'havia fet neteja a l'exèrcit els últims anys?
— Si, es va intentar, però amb pocs resultats, com resulta evident avui... Com sabeu, tenen una forta tradició conservadora, colpista, colonial, i ara amb això d'en Hitler a Alemanya, pro-nazi. Per fer-hi una reforma de debò potser caldria haver-lo dissolt completament i fer-ne un de nou... I evidentment això és impossible, i encara menys en els temps bèl·lics que corren per Europa.
— Sembla mentida, amb la gran matança de la Gran Guerra no fa ni vint anys, i ja hi tornem... No n'aprenem...
— Ara mateix podem dir que l'exèrcit està dividit. Però entre els alts comandaments predominen els conspiradors, que volen fer d'Espanya un estat feixista com l'alemany. I com que els va fallar la via parlamentària que van provar el 34 i han perdut les eleccions de febrer, ara volen fer-ho com sempre ho han fet, per les armes. Un estat totalitari que giri els fusells contra la pròpia població i empresoni o afuselli tots el que no pensin com ells, vaja...
— Si, un veritable malson, contra el que ja ens vam rebel·lar el 34 quan ho va intentar en Gil Robles per la via institucional, com en Hitler...
— I ben escaldats que en vam sortir... 30.000 detinguts! — recorda resignat Gassol.
— Si, però més ells, amb la mort de Calvo Sotelo fa tres dies... Quanta mort, mare meva...
— I la que vindrà... — replica Gassol.
— Aquest assassinat, lògicament, no ha fet cap gràcia a tots aquest sectors — segueix Escofet—. I segur que ha accelerat el cop... Junt amb l'Olimpíada Popular que havíem d'inaugurar avui...
— Ostres tu, si! L'Olimpíada! Qui pot pensar en això ara? Tot cancel·lat, evidentment...
— Si, anit es va cancel·lar oficialment.
— Amb la feina que hi havia posat tanta gent i la promoció que suposava per al país i per l'antifeixisme al món sencer... Amb milers d'esportistes i periodistes internacionals que ja estan aquí! Quin desastre... Però bé, evidentment aquestes ara són preocupacions molt secundàries... Caldrà aprofitar-ho per fer una crida a la solidaritat internacional per la nostra causa.
— Si, està clar que els feixistes no volien que una Barcelona antifeixista omplís les portades del món sencer a pocs dies de fer un cop d'estat feixista, que porten mesos preparant... I és ben probable que molts nazis ja corrin per Espanya ajudant als facciosos i no els faci cap gràcia aquesta olimpíada que pretenia deixar-los en evidència.
— Amb tot d'atletes i periodistes internacionals als hotels de Barcelona i tot preparat a Montjuïc... I amb Pau Casals que assajava ahir la 9a simfonia per a la inauguració al Teatre Grec... Faci un dispositiu per preservar la integritat de tota aquesta gent.
— Entesos.
— I caldrà aplaçar els Jocs Olímpics fins vagi a saber quan... Hem passat de celebrar la pau olímpica, fent una contraposició festiva, esportiva i civilitzada als jocs feixistes de Berlín... a una guerra oberta entre el poble i el feixisme. Que probablement sigui només la primera de moltes més que patirà Europa els propers anys entre el feixisme i la democràcia. De Barcelona a Berlín... De l'anarquisme al feixisme... I nosaltres al bell mig! — Companys fa una pausa per encendre una cigarreta.— Amb la nostra victòria al febrer, avui fan servir l'únic argument que els queda, el que els caracteritza i l'únic que realment saben usar: la força i la brutalitat... Diuen que son patriotes i en realitat son veritables apàtrides. Saben molt bé que el que provoquen avui portarà a una carnisseria entre espanyols, i se'ls en refúm! Patriotes en què?, voldria saber... — Fa una nova pausa fent una calada i deixant anar el fum per apaivagar una mica l'enuig amb què començava a parlar. — I en Llano, aleshores, què en sabem d'ell? Té cap poder avui? És l'únic militar en qui podem confiar? Durarà ben poc si està rodejat de traïdors...
— Si... Ell és encara formalment el cap dels militars a tot Catalunya. Quan hem sabut que la revolta seria avui, li he demanat una entrevista. M'ha rebut a les dues del matí a Capitania i li he exposat les meves sospites. Ha insistit en què està convençut que no hi haurà cap revolta perquè li acabaven de reiterar mostres de lleialtat els generals Aymat d'infanteria, Leborburu d'artilleria i Burriel de cavalleria... Que sospitem que és un dels caps dels revoltats a l'espera de Goded... Ha dit que, en el pitjor dels casos, es tractaria només d'alguna unitat aïllada, i que ell la podria reduir fàcilment...
— Mare meva, quin inútil...
— Hem convingut que, si és així, deixarem que actuï sol. I que, només en cas que no disposi de prou elements lleials per dominar la revolta, intervindran les forces d'ordre públic. Però, per si de cas, els nostres homes ja estan als seus llocs de combat... Però aquesta inacció ha permès als oficials colpistes seguir lliures i tranquils, conspirant pels quarters...
— Quants homes té l'exèrcit a Catalunya?
— Uns sis mil en total, però molts d'ells estan de permís d'estiu. Calculem que per sortir a lluitar avui, uns 4000. Tenen les principals guarnicions a Barcelona, però també a Tarragona, Lleida, Girona, Mataró, Manresa i la Seu d'Urgell. La de Barcelona disposa de dos regiments d'infanteria, dos de cavalleria, dos d'artilleria, un d'enginyers i un parc d'intendència, de zapadores com li diuen. Una esquadra d'aviació militar al Prat i una d'aviació naval al port. Totes aquestes forces fins ara estaven aquarterades. També tenen els edificis de Capitania al Passeig Colom, Dependències Militars i el Parc d'Artilleria a Drassanes. I el Castell de Montjuïc amb una guarnició alterna.
— Entesos... Doncs caldrà preparar bé la nostra resposta...
— Alguns d'aquests quarters sembla que ja estan del nostre costat, com l'Aviació del Prat amb Díaz Sandino i el Castell de Montjuïc, d'on ens acaben d'arribar notícies de que els soldats s'han negat a prendre part en la sublevació i han detingut fins i tot executat els oficials...
— Què diu? De debò? Óstia! Ja ha començat a córrer la sang! — Colpit per la notícia d'aquelles primeres morts, Companys, que tant com antifeixista, demòcrata i catalanista, era també un humanista a qui causava impacte i rebuig qualsevol assassinat polític, vingués d'on vingués, seguí en un to més èpic—. El Castell de Montjuïc, símbol de la repressió espanyola contra Catalunya i contra els anarquistes, revoltada i amb la tropa executant als seus oficials... Caram... Només això ja fa que el dia d'avui s'hagi d'inscriure a la història del país...
— I em temo que no serà pas l'únic motiu... — seguí Escofet— . Aquestes deuen ser les primeres baixes del dia. Per provar d'evitar més vessament de sang, hem fet molts esforços per dissuadir vàries casernes, i ens consta que en Llano també ho està fent, però no sabem amb quin èxit... En tot cas, President, no es preocupi per les casernes de la resta del país. L'acció d'avui es decidirà a Barcelona. Encara que a comarques alguna guarnició revoltada aconseguís apoderar-se d'una ciutat, acabaria lliurant-se posteriorment o seria derrotada amb facilitat si guanyem a la capital.
— Doncs centrem tota l'atenció aquí. Nou punts per tallar les comunicacions, diu?
Escofet es dirigí a una taula on desplegà un gran mapa de la ciutat amb les casernes militars ressaltades, els objectius dels sublevats i les rutes que havien de fer per dirigir-s'hi. Assenyalant-lo, continuà l'explicació:
— Nosaltres tenim uns 2000 homes entre les forces de seguretat i d'assalt i uns 300 mossos, que es concentraran en la defensa de la Generalitat i altres edificis del centre.
— Vaja, no arribem ni a la meitat d'efectius... I la Guàrdia Civil què farà? Ho sabem?
— No, encara és una incògnita, President...
— Això no pot ser bo...
— Està comandada pel General Aranguren i disposa d'uns 3000 homes. La companyia de cavalleria de Barcelona la porta el Coronel Escobar i el tercer terç, a comarques, pel Coronel Brotons. No sabem encara quina actitud prendran. Però les informacions que ens arriben no poden ser més pessimistes. He insistit a procurar la col·laboració de tots tres, fent-los venir al meu despatx per convènce'ls de que es mantinguin dins la legalitat republicana. Aquest mateix matí han vingut i hem aconseguit el seu acord per que concentrin totes les seves forces a les dues casernes d'Ausiàs March i Consell de Cent, on els dos coronels formaran a l'espera dels esdeveniments.
— El seu posicionament és clau, no perdi el contacte amb ells a tothora. Veure'ls lluitar amb els anarquistes, als que han perseguit des de que els van crear... M'agradaria veure-ho. I també com reaccionen els anarquistes... Però ens convé a tots que s'entenguin... Feu venir aquí a Aranguren.
— Entesos. I els anarquistes no son ximples, president. Saben que caldrà estendre la mà a qualsevol cos que lluiti amb ells contra l'exèrcit. En resum, hem de reconèixer que tot plegat ofereix un resultat prou desolador pel que fa al nombre de combatents... Que s'agreuja si li afegim l'armament de què disposen: 24 peces d'artilleria, 48 metralladores i 20 morters pesats com a mínim... Contra 16 metralladores i 6 morters nostres. Amb Guarner i Vidal hem estat hores davant del plànol de la ciutat, per estudiar bé on col·locar els nostres guàrdies, que fins i tot ocupen pisos i terrats.
— Entesos... I a la resta d'Espanya, com està la cosa.. ?
— Bé, a Madrid l'ambient ja estava molt més caldejat que aquí, que només ens preparàvem per unes pacífiques olimpíades populars... Allà, des de l'assassinat el 12 de juliol del Tinent Castillo i, com a represàlia, de Calvo Sotelo, cap de Renovació Espanyola, amb sengles enterraments multitudinaris convertits en veritables declaracions de guerra d'un bàndol contra l'altre, l'aire ja era guerracivilista des de fa dies. Aquí aquests dos fets també han causat impacte. I per complicar-ho més, la CNT ha decretat la vaga al port de Barcelona i als transports industrials, el que ens obliga a dispersar les forces de seguretat i d'assalt...
— Aquests anarquistes són ingovernables...
— Si, però son la immensa majoria dels treballadors del país... Més ens val no haver-nos-hi d'enfrontar... I menys ara. No podríem combatre en dos fronts alhora. Però serà tot un art polític, que li deixo a vostè, president, el trobar l'equilibri per tenir-los al costat i no enfrontats. Sense cedir-los el poder del país ni armar-los, perquè si ho fem, potser vencerem avui el feixisme, però demà tindrem una revolució anarquista... Amb tot el que això suposa...
— Si, certament... Si els donem armes, potser les giren contra nosaltres i ens porten al caos... Déu n'hi do, quina situació més enverinada... Està clar que els que més tenim a perdre som nosaltres, que som enmig d'un foc creuat entre l'extrema dreta i l'extrema esquerra... Caldrà tenir molta mà política... Ho sents Tarradellas? —digué, dirigint-s'hi, que en un racó observava l'escena sense dir res.
— Si, President.