Benvinguda a Loreauville

LOUISIANA

Divendres 6 de març, a l'aeroport de Barcelona es pensen que ja som estiu i tenen l'aire condicionat molt fort, potser hauria d'haver fet cas a la mare i posar-me una jaqueta, però ara ja ho tinc tot empaquetat i no puc obrir la maleta per agafar-ne una, així que hauré de resar per no refredar-me. He passat ja el control de seguretat. Acomiadar-me del pare i la mare a sigut més dur del que pensava però m'han promès venir-me a visitar quan estigui instal·lada i quan el pare tingui vacances a l'estiu. Ells han sigut els que han estat al meu costat al llarg d'aquest fatídic any no he tingut el gairebé cap suport de les que se suposava eren les meves amigues. Moltes van posar-se del costat de la Bruna i en Biel. M'han quedat poques amigues després d'aquell dia. Veig famílies corrents amunt i avall amb els infants tot darrera, amigues amb motxilles a l'esquena esperant per començar una gran aventura, empresari amb els maletins de cuir treballant amb els portàtils i també veig gent com jo, sola esperant per embarcar mentre llegeixen. He decidit comprar-me un llibre al dutty free de l'aeroport esperant que el temps passi més ràpid. N'he trobat un que m'ha cridat molt l'atenció "un cel de plom" el llibre sobre la darrera supervivent catalana dels camp dextermini de Ravensbrück durant la segona guerra mundial.

L'avió surt puntual. Mai havia fet un viatge tant llarg sense anar acompanyada dels pares o d'en Biel. Estic a un avió de tres fileres, acostumada als petits de Ryanair aquest em sembla de luxe. Durant el vol em donen de menjar tres vegades. Esmorzar, dinar i berenar a mitja tarda. Tinc escala a Miami i després vol directe a Nova Orleans. Tinc unes ganes d'arribar boges, tantes hores volant el meu cap està a punt d'explotar i començo a tenir migranya.

Per fi, per fi trepitjo terra estatunidenca. Ja a l'aeroport de Nova Orleans recupero les dues maletes que hem preparat amb la mare i demano un taxi per anar a l'hotel. Són les onze de la nit, tot i això la ciutat sembla que encara està desperta. El taxista em fa una petita ruta turística abans no arribem a l'allotjament i veig com els bars tenen cartells lluminosos, la gent esta pel carrer cantant blues a ple pulmó, músics al carrer acompanyant als cantants, persones borratxes ballant al ritme de la música que embriaga l'ambient.

Arribem a la porta de l'hotel i el taxista m'ajuda a baixar les dues maletes, li dono una propina, m'hauré de començar acostumar a donar-ne sempre. A Girona no era gaire generosa... El taxista em somriu i li dono les gràcies per la visita ràpida, és del Salvador així que no m'he hagut d'esforçar a parlar anglès encara. Em desitja sort amb aquesta nova aventura.

L'hotel és la cosa més cutre del món. Sembla gairebé un prostíbul amb un cartell lluminós fora: FREE ROOMS. El terra de maqueta vermella i les parets tenen un aspecte llardós, per sort només hi passaré una nit. El recepcionista molt simpàtic m'agafa les dades i em dona la clau de l'habitació. Resto a l'habitació, abans de dormir em faig una dutxa, bé una dutxa... el telèfon no té gairebé pressió però aconsegueixo relaxar-me. Demà m'espera un llarg dia.

Sona el despertador a les vuit puntual. El jet-lag em juga en contra i tinc una son que em moro, però bé, si vull poder esmorzar i fer tots els encàrrecs abans de marxar a Loreauville m'he de despertar ja. Em quedo al llit fins a dos quarts de nou mirant el mòbil però m'aixeco d'un salt un cop he vist les noves publicacions. Miro l'habitació, ahir com que vaig arribar de nit i amb tanta son no m'hi vaig ni fixar. El terra de moqueta té un aspecte no molt saludable i les cortines representa que són blanques però tenen més taques que una vaca. Vaig al lavabo a rentar-me les dents i la cara. Em miro el mirall, sembla que tinc els ulls una mica vermells de no haver descansat gaire bé i amb el color blau intens que tenen normalment el vermell destaca per sobre. Em recullo la llarga melena rossa amb una cua alta, em calço les bambes blanques, uns texans alts i una samarreta bàsica per dintre.

L'esmorzar és senzill, cafè amb més aigua que cafeïna i unes pastes de brioix. La cafeteria de l'hotel acompanya amb la sintonia de l'habitació, les taules son enganxoses per la grassa que després l'ambient. Al meu costat tinc una parella de no més de trenta anys i semblen rodamons. Hem miren somrient.