Com va començar tot.
Ens vam conèixer de ben petites, totes dues havíem començat el primer any a primària.
No anàvem el mateix col·legi. No vivia a la mateixa urbanització i ni tan sols vivia a prop. Els nostres pares tampoc es coneixien i si fos el cas, tampoc serien amics. Vivíem en mons diferents però, tot i així, ens vam fer amigues. Sempre he pensat que conèixer-la va ser un miracle.
Me'n recordo el meu primer dia en un col·legi nou i a una ciutat nova. Havíem arribat la nit anterior però els meus pares no volien que faltés a cap classe. Podem dir que eren molt protectors, bé, encara ho són. Tenia 6 anys i no coneixia a ningú. Quan vaig arribar a l'escola, em semblava immensa i em venia vertigen només de pensar-hi. Mai havia anat a una escola, seria la primera vegada i sense amics.
Em van fer entrar a una classe plena de nens i nenes de la meva edat, vaig pensar que potser podria ser amiga d'algú, ni que fos per jugar. Semblava que tots ja es coneixien entre ells. Quan em van veure, em van començar a preguntar el meu nom i a presentar-se un per un. Semblaven simpàtics i em vaig començar animar saben que no estaria sola com em pensava.
Quan els meus pares van veure que ja havia arribat el mestre, van marxar dient-me adéu i fent-me molts petons.
La classe va començar amb un joc per poder-me presentar i perquè em pogués sentir involucrada, ja que a part de mi no hi havia ningú nou. Semblava que el dia m'aniria d'allò més bé. En general, totes les classes van ser bastant semblants, a totes jugàvem algun joc per començar al primer dia de l'assignatura. Ho reconec, m'ho vaig passar bé.
Però encara no era tot. Aquell dia portava més sorpreses. Quan vaig sortir del col·legi, em van venir a buscar, tots dos com era d'esperar. Em van fer mil i una preguntes de com havia anat el primer dia de col·legi i vam tornar a casa. Tot anava bé, dins de la normalitat, fins que la vaig veure.
