En un mar de somnis

Història de capítol únic

La nit ha caigut. El bon temps que ha perdurat durant tot el dia, s'ha esfumat. Uns núvols s'acosten a la meva posició amb aire amenaçador.

Estic sola, al mig del mar, amb la meva petita embarcació de vela. Puc sentir dins meu que una bona tempesta s'aproxima. No és la primera vegada que em trobo en aquesta situació, de fet, me n'hi he trobat moltes vegades. Estic al Carib i, segons les últimes coordenades que m'ha dictat el GPS abans d'abandonar-me, força prop de terra.

Sóc biòloga marina, més o menys. Estic estudiant per ser-ho. I em falta poc. Solc mars observant la vida de la fauna i la flora que ronda sota l'aigua, de moment, per acabar la carrera. Mai, mai, mai, havia sortit del Mediterrani. Em considerava afortunada per haver tingut l'oportunitat de poder fer aquest viatge i formar part d'un equip d'investigació real. Només ens van escollir a uns pocs. I encara creia haver tingut més sort pel fet de que em deixessin sortir sola en aquesta expedició...

El meu preuat, estimat, adorat Mediterrani. De cap manera m'hagués fet això. Condemnar-me d'aquesta manera, sense avisar. Sense esperança, a la espera de que les aigües se m'empassin. En aquella mar, les coses passen amb més temps. Aquí al Carib però, passa en un tres i no res. Quan s'adverteix una tamborinada, vol dir que ja és imminent.

Les onades cada cop estan més enrabiades. Més d'una vegada se m'han llençat al damunt i m'han gelat fins al moll de l'os. La pluja torrencial s'ha iniciat de cop. Les gotes es senten com pedres que repiquen sobre la meva pell. El vent sacseja el mar i em llença els cabells a la cara, dificultant-me la visió. Llamps gegantins dansen en el cel i els trons immediats m'indiquen que pràcticament els tinc al damunt. No em puc creure que s'acabi així. Tantes coses que tenia planejades, tants viatges, tant per aprendre, tantes paraules que m'he guardat per covardia i que volia acabar confessant... Tant ell com jo som orgullosos, i se'ns va ficar a la ceba que parlar de temes sentimentals era mostrar debilitat. La de vegades que les paraules se m'han quedat als llavis i els seus ulls mostraven ànsies per escoltar-les... I al revés. Suposo que ja no serveix de res pensar-hi, però fins i tot aquest dolorós record em reconforta perquè, bé perquè... Perquè ell també el té.

És curiós, sempre m'he negat a reconèixer el que sento per ell. I el fet de que la meva vida corri perill em fa, estranyament, deixar d'enganyar-me a mi mateixa. Per què? De què em serveix sinó per martiritzar-me?

Una onada interromp el meu debat intern i gairebé em fa caure a l'aigua, però m'aferro al masteler de la major. Si he de morir, aguantaré fins el final. Que no sigui dit el contrari! Just després d'aquesta valentia esporàdica, no molt característica de mi, la meva pròpia barca em va trair. La botavara, impulsada per una ràfega de vent, s'abalançà sobre meu. I em tirà al ferotge mar.

No esperava sortir-me'n d'aquesta. Ja m'havia mentalitzat força. El cas és que, com havia dit abans, el GPS m'havia indicat la meva proximitat amb terra.

Em desperto en una platja. No té pinta de platja del Carib. Bé, el sol despunta amb força, noto els raigs al clatell. Però la sorra... No n'és pròpia, ni l'aigua. El seu color és fosc, no cristal·lí. On coi estic?

Estic rodejada de trossos de fusta, branques, i... Les restes de la meva preuada barca de vela. M'aixeco i m'hi acosto. No sé quan portava estirada al terra, deshidratant-me. I llevar-me amb tanta rapidesa per mirar-me les restes d'una cosa que ja no té arranjament és una mica inútil i perillós pel meu estat. Però és que m'ha trencat el cor.