Premi Llibresebrencs 2020

CATEGORIA B- EL BALCÓ DELS RECORDS

Observava cada dia des del meu petit balcó la gent que passava pel carrer. Des d'allà dalt, tenia el món sencer sota els meus peus. Només calia ficar-me de puntetes i estirar els braços ben amunt per acaronar un bocí de cel.

Veia tot tipus de gent amunt i avall; alguns passejant gossos, d'altres enganxats en la pantalla del mòbil, uns escoltant música amb l'altaveu com si fossin els amos dels carrers, uns quants massa capficats com per adonar-se de la meva presència i finalment, estaven els que caminaven tot contemplant l'essència urbana. Aquests últims, eren sens dubte els meus preferits. N'eren molt pocs els que pertanyien a aquest grup, i això era el que els feia més especials. La meva pell era la primera de sentir la seva presència, fins i tot abans de que la vista ho fes; es posava de carn de gallina i els pelets de la pell s'eriçaven. Després, el pols se m'accelerava i es despertava l'olfacte; els contempladors desprenien una olor de misteri molt característica. A continuació, l'oïda captava els seus passos i avisava ràpidament la vista, per que captés cadascun dels detalls que caracteritzava a la persona en qüestió. Llavors, somreia, feliç d'haver trobat algú que valorava la llibertat de sortir al carrer i gaudir de la vida, de tot el que l'envoltava.

Jo ja feia temps que era tancada a casa. Vaig perdre tots els records, cada peça que em componia, havia desaparegut. Per això, l'única manera d'assegurar-nos que no corria perill era mantindrem entre quatre parets, amb l'atenció d'infermeres desconegudes que anaven i venien. Recordo que em mirava a l'espill i plorava perquè m'espantava en veure aquell rostre arrugat i trist que mai era capaç de reconèixer. Poc a poc, vaig anar distraient-me d'aquell espiral fosc que era la meua ment. Explorant els racons de la residència, vaig trobar el meu estimat balcó. Un cop vaig posar-hi el peu, ningú va poder allunyar-me'n mai.

Allí, sentia que renaixia. El Sol em torrava la pell a l'estiu i el vent fresquet del capvespre em refrescava tot fent-me pessigolles al passar entre els dits dels peus. En el meu petit paradís, era feliç observant a la gent i imaginant mil històries diferents de com havien acabat caminant pel carrer en aquell concret instant. Un dia, un home gran però encara de bona planta, d'aquells que contemplaven, va despertar especialment el meu interès. Duia un somriure dolç als llavis i una mirada tendra i familiar als ulls. De tant en tant, reia i es desesperava quan un parell de nens petits que l'acompanyaven feien malifetes. Sense poder evitar-ho, vaig esclafir a riure en una riallada. Llavors, l'home gran, meravellat per aquell soroll, va aixecar el cap, trobant els meus ulls foscos. Era la primera persona que em descobria, ningú s'havia atrevit a aixecar la vista; excepte ell. Les galtes se'm posaren roges com tomàquets i, avergonyida, vaig córrer a amagar-me. Vaig ser incapaç de dormir aquella nit, l'escena se m'havia quedat gravada a foc. A diferència de la resta, allò no ho vaig oblidar.

Al dia següent, vaig sentir un impuls, una intuïció, un pessigolleig per les venes, que va fer que m'arreglés per reprendre la meva jornada al meu balcó. El cor em bategava més emocionat que mai perquè malgrat la vergonya, la sensació que va envair-me el cos en veure'l la volia experimentar tots els cops que fos possible. Va passar un dia, dos, tres, cinc, i no venia. Al sisè, vaig esperar i esperar amb l'esperança encarada guardada al puny, aquell dia passava molta gent carregada amb roses i llibres, potser ell vindria a portar-me'n una. Quan ja era apunt de rendir-me, la pell se'm va ficar de carn de gallina. Era l'home gran. Tenia que ser ell.

-M'estaves esperant? –va dir des de la vorera una veu amable.

Efectivament, era el vell. El color va tornar a pujar-me per les galtes i vaig somriure en veure'l. Duia una rosa roja a la mà. Seria per a mi aquella flor?

-I tu has vingut expressament per comprovar-ho?

El meu comentari li va fer gràcia; el seu riure va omplir el meu cor de felicitat. Vam estar xerrant una estona i l'únic que m'apetia fer era abraçar-lo. Portada per un desig propi dels joves, vaig baixar les escales, sense importar el que les infermeres em diguessin. El meu cor em guiava i ell mai em fallava.

-Avui no vens amb els teus companys? –vaig preguntar mirant-lo de prop.

-Et refereixes als meus néts? Ja estan amb la meva filla a casa. Jo he decidit venir a fer un tomb nocturn abans de que s'acabi la diada.

-La diada? –vaig demanar desconcertada.

-Sí! Avui és la diada de Sant Jordi. Bàsicament, el dia més especial de l'any.

No sabia que era Sant Jordi, però sonava molt bé dit per ell i fins i tot, em removia alguna cosa dintre el cap. Vaig baixar la mirada cap a la rosa. L'home va seguir-me-la, tot posant-se vermell.

-No sabia si fer-ho, però... Bé, feliç dia de Sant Jordi, Rosa. –va concloure amb un somriure dels seus tot allargant la mà per regalar-me la flor.

La vaig acceptar amb els ulls plorosos. Rosa. M'havia dit Rosa. Era el meu vertader nom? Sí, si que ho era. Jo era Rosa. El meu marit sempre em regalava aquell tipus concret de flor perquè deia que jo era com elles; misteriosa ja que mai saps quan esclatarà i indescriptiblement bella quan descobries tota la llum que es desprenia quan s'obria. Vaig aixecar el cap per retrobar-me amb els ulls verds del meu estimat, del meu home, del meu espòs. Les persones contempladores que veia pel carrer, totes eren ell. Sempre ho havien estat però era incapaç de recordar-ho. Fins aleshores, que tota la meva vida va tornar a mi mitjançant aquella verdor que observava. Venia diàriament per estar prop de mi, per què volia que, malgrat tot, la meva essència seguís amb mi. I part d'aquesta, seguiria viva per sempre més gràcies a ell. Pot ser jo tornaria a oblidar-ho tot o pot ser no, però ell, mai m'oblidaria a mi.